Pepe Mercadal Baquero

Un partit polític és com un equip de futbol. Els equips competeixen contra altres equips, igual que els partits polítics competeixen contra altres partits polítics. Però internament, un equip de futbol ha de tenir uns líders clars, ja sigui l’entrenador o un jugador prominent, com podria ser el cas de Puyol, i Xavi per al Barça de Guardiola, o com Cristiano Ronaldo per al Madrid d’Ancelotti i Zidane. Els dos equips van guanyar dues Champions quan estaven liderats per aquestes figures. Els períodes més recents d’escassetat de títols dels dos grans equips (l’època del Tata Martino a Can Barça i l’època de Mourinho al Bernabeu) van venir acompanyats d’una falta de lideratge o d’una competència pel lideratge.

Un partit polític aparentment coherent no només es presenta com a un partit seriós de cara a l’electorat, sinó que disposa d’una estructura ferma per enfrontar-se a la guerra que suposen unes eleccions. Fins ara, el PSOE havia estat, durant molts anys, un partit coherent. Ningú va fer ombra al lideratge de Felipe González, i Zapatero va saber incloure als seus contrincants dins del partit (José Bono) en el seu projecte. Però Sánchez ni era un líder carismàtic, ni va saber controlar als seus adversaris interns – possiblement perquè les aspiracions personals de Susana Díaz suposen el repte més gran que un líder socialista ha enfrontat mai dins el seu partit.

Tot i així, si hem de qualificar a Sánchez amb una paraula, aquesta és ‘supervivent’. La seva dimissió no ens ha de fer oblidar que va sobreviure al pitjor resultat de la història del partit quan el desembre passat va obtenir només 90 escons al Congrés i, contra tot pronòstic, es va saber posicionar al centre de la política espanyola durant uns mesos, intentant formar govern; va sobreviure al repte d’unes segones eleccions, presentant-se com l’únic líder que “ho havia intentat”, exculpant-se així de la responsabilitat de la repetició d’eleccions; va sobreviure al repte d’Unidos Podemos, frenant el sorpasso, cosa que al mateix temps li va permetre sobreviure a un resultat electoral encara pitjor que el del desembre passat; aquest estiu s’ha resistit a abstenir-se a la investidura de Rajoy, i al setembre ha tornat al centre de la política espanyola com a possible candidat d’una investidura alternativa. A més de resistir a pèssims resultats electorals i als moviments tàctics amb i contra altres partits polítics, també ha sobreviscut durant molt de temps a una dissidència interna constant per part de figures importants dins el PSOE. Tot i que quan va ser elegit Secretari General ningú donava dos cèntims per ell, a Sánchez ha costat molt matar-lo, i és això el que el fa una figura política interessant.

Tot i que quan va ser elegit Secretari General ningú donava dos cèntims per ell, a Sánchez ha costat molt matar-lo, i és això el que el fa una figura política interessant.

Una de les tàctiques de supervivència que més m’ha interessat la va intentar impulsar la setmana abans del Comitè Federal de l’1 d’octubre, després de l’enèsim fracàs electoral dels socialistes – aquesta vegada a Galícia i Euskadi – i abans de la seva dimissió. Prevenint que els crítics començarien a posicionar-se públicament aprofitant els mals resultats, Sánchez s’hi va enfrontar de cara, proposant primàries per al dia 23 d’Octubre, a menys d’un mes. Les primàries de Sánchez no s’han arribat a celebrar, i finalment no ha pogut utilitzar aquesta tàctica, però, personalment, el tema de les primàries m’interessa perquè vaig dedicar-lis el meu treball de final de grau, i crec que és important entendre per quina raó Sánchez va insistir tant en les primàries.

Les primàries són un mecanisme de democràcia interna en partits polítics, utilitzades per l’elecció de càrrecs per part dels militants (primàries tancades) o de l’electorat en general (primàries obertes). Tot i així, han resultat ser un instrument molt més útil per als líders dels partits del que pot semblar. Pecaríem d’ingenuïtat si penséssim que els partits convoquen primàries simplement per millorar la seva democràcia interna; sense descartar aquest objectiu, hem de posar el focus en els beneficis que unes primàries poden aportar a un líder de partit, i per tant motivar-lo a impulsar-les. En altres paraules, les primàries no s’implementen perquè sí; hi ha motivacions racionals darrere.

Pecaríem d’ingenuïtat si penséssim que els partits convoquen primàries simplement per millorar la seva democràcia interna

En els darrers vint-i-cinc anys hi ha hagut un increment significatiu en l’ús de primàries en partits polítics europeus, sobretot en partits socialistes. Un país de la Unió Europea (UE) rellevant per parlar de primàries és Bèlgica. Tots els partits presents actualment al parlament belga celebren primàries regularment, i ho fan des de fa més temps que qualsevol altre partit a Europa (les primeres primeries van ser les del Partit Social-Cristià el 1970). L’exemple dels partits belgues ens pot ajudar a entendre les motivacions de Sánchez. L’estat belga és un dels estats més descentralitzats a la UE. Aquesta descentralització administrativa de l’estat es veu reflectida paral·lelament en una descentralització dels partits polítics. Gràcies a aquesta descentralització, els líders regionals tenen molt més poder que en partits de països més centralitzats. Com a conseqüència, es creen elits de mitjà-nivell dins els partits. Aquestes elits de mitjà-nivell actuen de tap entre els líders del partit i els militants de base, ja que creen els seus propis nínxols de legitimitat. Degut a la seva influència, els membres d’aquestes elits de mitjà-nivell intentaran culminar les seves aspiracions personals sent fidels al líder, o, en temps de crisi, decantant-se d’aquest per començar a posicionar-se per un hipotètic nou lideratge. El poder d’aquestes elits es veurà reforçat durant els Congressos del partit, quan intentaran bloquejar certes decisions de la direcció del partit per debilitar-la.

Què pot fer un líder per saltar-se el control de les elits de mig-nivell? Sotmetre les decisions al vot dels militants. És a dir, primàries. A les primàries el vot d’un líder regional val el mateix que el d’un militant sense càrrec, que normalment és una persona sense aspiracions polítiques que simplement elegirà a qui cregui que és el millor candidat per a liderar el partit. Són electors molt més influenciables que no un grup de delegats a un Congrés (o a un Comitè Federal del PSOE), normalment afins a una o altra facció interna. Com va confessar en un estudi acadèmic el primer líder del Partit Socialista belga que va implementar eleccions primàries, “tot i que mai et pots refiar de les ‘federacions’, [amb les primàries] ja no estàs subjecte a elles. El líder del partit ara té un poder que prové de les bases. Ja no ha de passar comptes amb les ‘federacions’, i les pot sobrepassar si és necessari”.

Sánchez va intentar el mateix que han fet els partits belgues, i més recentment Jeremy Corbin al Partit Laborista del Regne Unit: si no tens el suport dels poderosos, treu-lis el poder i fes poderosos a qui saps que et donarà suport.

Sánchez va intentar el mateix que han fet els partits belgues, i més recentment Jeremy Corbin al Partit Laborista del Regne Unit: si no tens el suport dels poderosos, treu-lis el poder i fes poderosos a qui saps que et donarà suport. Una jugada que, si li hagués sortit bé, li hagués permès sobreviure un altre cop. Precisament pel que vull dir amb aquest anàlisi, però, encara no hem de donar per mort a Sánchez. Actualment el PSOE està dirigit per una gestora, però tard o d’hora s’haurà de celebrar el prorrogat 39º Congrés del partit, on s’escollirà al nou Secretari General. L’evidència diu que quasi cap dels partits europeus ha tornat a mecanismes d’elecció del líder menys inclusius (com selecció via delegacions) una vegada optades les primàries. Per tant, és molt probable que el proper Secretari General del PSOE sigui elegit mitjançant eleccions primàries, i Sánchez s’hi podria presentar i guanyar-les. Llavors podrem deixar de parlar de Sánchez el Supervivent, i començarem a parlar de Sánchez el Ressuscitat.

 

Pepe Mercadal Baquero, president de  Menorca [a] Debat, és graduat en Relacions Internacionals i estudiant de Màster en Estudis Europeus per la London School of Economics. @PepeMercadal