Miquel López Gual

De sempre, l’espècie humana ha tendit a situar-se en llocs relacionats amb aigua; ja sigui una vora d’un riu, un llac, zones de pous… És supervivència, ens diu la racionalitat. I és clar que sí, és supervivència però també coneixement. De fet, l’aigua ha estat durant molt de temps ­— es fa difícil calcular quant— l’element que regia la vida i decidia si una comunitat s’establia a un lloc o a un altre, si una comunitat anava a la guerra pel seu control…, etc.

Si agafem per cas Catalunya, podem veure que les masies no estan situades a l’atzar o aleatòriament. Òbviament, la persona que treballava el mas, ja sigui en el segle XI o en el XVIII, buscava un lloc idoni per a establir-se. Efectivament, el que s’ha anomenat tradicionalment Catalunya Vella és la zona més humida de Catalunya, i també la zona amb més concentració d’establiments humans pel camp. Si ara intentam extrapolar això a Menorca, ens coincideix. És sabut que el territori de Menorca està definit per una dialèctica: gairebé centrada i recta, una falla divideix el territori, marcant una línia horitzontal que va des del Port de Maó fins a Cala Morell. De fet, Menorca forma part, geològicament de la serralada bètica. Però és diferent de la resta d’illes, ja que les altres no tenen el component de tramuntana que té el nord de Menorca. Així, Menorca compta amb els materials més antics de les Balears. Les roques més antigues datades són paleozoiques, datables devers els 400 M.a., i es troben de Mercadal fins al Pilar. A la zona de Cavalleria i Sa Punta Negra s’hi poden trobar els materials més antics. Llavors, l’illa queda dividida en la part antiga i més al nord, la zona de Tramuntana, i la resta, amb menys relleu, més homogènia i amb gran nombre de barrancs, Migjorn. Anant al que ens interessa aquí. Aquesta distribució geològica es veu reflectida en el repartiment de l’aigua en el territori, ja que una zona resulta més porosa que l’altra. És a dir, el sud es presenta més permeable, pel que l’aigua pot anar acumulant-se, mentre que al nord la terra és més impermeable. El resultat d’això és que la majoria de reserves d’aigua es troben al sud, a l’anomenat aqüífer de Migjorn, una plataforma calcària molt permeable que crea aqüífers, freqüentada per barrancs i que, per tant, ofereix una major possibilitat d’agricultura.

El resultat d’això és que la majoria de reserves d’aigua es troben al sud, a l’anomenat aqüífer de Migjorn, una plataforma calcària molt permeable que crea aqüífers, freqüentada per barrancs.

lopez
Font: OBSAM

Menorca és una illa petita, el que dificulta l’accés a recursos naturals. Això, que no és baladí, ho degueren tenir en compte els primers pobladors de l’illa. De ben segur, els condicionants que varen sospesar aquest primers pobladors devien ser, potser entre altres, de tipus geogràfic: els tipus de sòls, la presència d’aqüífers, ventilació, protecció dels vents del nord, etc. Lògicament, el medi determina molt l’assentament. En el mapa següent es veuen els jaciments funeraris (2250-1200ANE) cartografiats, amb gran presència al sud, mentre que residual al nord.

mlopez
Font: COLONITZACIÓ HUMANA en AMBIENTS INSULARS. INTERACCIÓ amb el MEDI i ADAPTACIÓ CULTURAL, UIB, 2000.

Aquest mapa sembla evidenciar el fet que els primers pobladors van habitar la zona que els oferia més oportunitats.

No obstant això, evidentment, amb el temps la població ha anat augmentat i s’ha dispersat per arreu de l’illa, acostumant-se a la zona de tramuntana també. Els llocs de Menorca estan desplegats per tot el territori illenc, encara que sempre amb una situació que respon a criteris racionals: mirant al sud i donant l’esquena al nord, a resguard de les ventades de tramuntana, que tot ho sequen, situats a llocs mínimament elevats per evitar inundacions. D’aquí en sorgeix el patró constructiu dels llocs: les mínimes i més petites possibles finestres a la paret que dona al nord, i els finestrals molt oberts al sud, per tenir bona llum, menys vent i poder treballar en les diferents tasques que s’hi realitzaven. Finalment, també es van anar construint les noves edificacions amb alguna mena de torreta, o com a mínim en contacte visual amb altres llocs, com a prevenció dels atacs pirates. Al meu parer, tot això que he intentat sintetitzar i que esper, no s’hagi fet massa feixuc, significa el pas del temps, l’acumulació d’experiències i coneixement que sobreviu a les generacions i que determina la vida de cada individu. El coneixement popular, o oral, que s’ha transmès de generació en generació és el que prové de l’empirisme, de les pròpies experiències. I malgrat tot, si bé hem vist clarament que el medi té un alt grau d’influència en l’ocupació del territori, sembla que darrerament no es té tan en compte. Fent un altre salt enrere, els musulmans o els romans construïren grans infraestructures per salvar problemes com l’abastiment de l’aigua, o millorar les comunicacions, sempre amb un alt grau d’estudi del territori.

 I malgrat tot, si bé hem vist clarament que el medi té un alt grau d’influència en l’ocupació del territori, sembla que darrerament no es té tan en compte.

A Menorca, en canvi, hem trobat els darrers anys problemes a causa de la poca atenció que s’ha parat en el territori i el seu estudi. És un exemple prou conegut el de les cases construïdes a les planes d’Alaior, a l’Argentina, que mentre tenen problemes d’inundacions o amb els pous moures, els llocs romanen des de les petites altures contemplatius. Un altre cas, més recent, és el de la reforma de la carretera, que projectava una “megarotonda” en la mateixa zona, on el flux d’aigua comporta un desgast molt important. Finalment, aquesta “megarotonda” sembla que no passarà del paper a la realitat, degut, justament, a l’informe medi ambiental que desaconsella fer aquesta construcció. Després, perquè s’han concebut projectes d’aquesta mena, amb tanta ignorància del territori? Tristament, l’economia s’ha imposat a la resta de coneixements. Si és rentable és viable. La geografia de cada vegada importa més poc. I el més greu, al meu entendre, perdem coneixements que s’han transmès a través dels mil·lennis. Els humans sempre ens hem relacionat amb el territori, espai i temps és el que ens configura, però com retenir el coneixement del medi si, com deia Toni Gomila a l’obra Acorar, els joves no distingeixen cap diferència entre els ocells, els arbres i els peixos? Tot són arbres, no hi ha ullastres, alzines, mates…

Després, perquè s’han concebut projectes d’aquesta mena, amb tanta ignorància del territori? Tristament, l’economia s’ha imposat a la resta de coneixements. Si és rentable és viable.

L’altra cara de la moneda —la primera és l’ocupació del territori— és la gestió de l’aigua que, com s’ha vist, solia ser l’element que vertebrava les ocupacions en el territori i que en temps més moderns la problemàtica es va poder solucionar amb estructures de clavegueram, per exemple. Anteriorment s’ha parlat dels prehistòrics habitants de Menorca, dels romans, dels musulmans i dels pagesos; tots ells desenvoluparen diferents estructures per acumular i aprofitar l’aigua. És cert que avui dia el consum és molt elevat, i no tindria molt sentit fer una comparació quantitativa. Però, i qualitativa? Quantes cases avui dia utilitzen cisterna? Cada cop menys. Devers un 50% de l’aigua que plou a Maó es perd i no és assumida per la infraestructura. Aquest estiu ha estat prou sobre la taula el tema de l’aigua, degut a la problemàtica que generen els nitrats concentrats en els nostres aqüífers i que la fan no potable. Cada any augmenta el consum de l’aigua, i les pluges són més irregulars, no prenem consciència i tenim una nefasta estructura per guardar aigua a nivell individual i a nivell, si es vol, públic. El consum d’aigua al que s’anomena occident és una aberració si tenim present la precarietat, per exemple, africana. Per tant, i per acabar, voldria dir que hauríem de prendre consciència i ser més responsables: fer un consum coherent a casa, però sobretot, recuperar les eines dels nostres avantpassats per a emmagatzemar aigua i el més important, fer una aposta per un pla a mig o llarg termini que millora notablement la gestió de l’aigua.

Miquel López Gual és graduat en Història per la UB, estudiant del Màster en Història Contemporània i Món Actual (UB i la UOC) i membre de Menorquins pel Territori.

Bibliografia:

M. GUERRERO, Victor; GORNÉS, Simó (Coords.), (2000), COLONITZACIÓ HUMANA en AMBIENTS INSULARS. INTERACCIÓ amb el MEDI i ADAPTACIÓ CULTURAL, Universitat de le