Andreu Servera Moll

Sant Pere era espanyol, espanyol era Sant Pere.
I de tant espanyol que era, es va espanyar ell tot sol.

Aquesta és una estrofa d’una cançó popular, coneguda entre molts menorquins. No és gens gratuïta, sinó que té la seua raó de ser en el fet que per a molts de menorquins, la idea d’Espanya mai ha generat molta confiança. I és que Espanya mai ha intentat atendre les necessitats de Menorca -així com de molts altres pobles-. Per tant, si volem reflexionar sobre el futur de Menorca, com a mínim hem de ser capaços de preguntar-nos si l’estat espanyol actual és el que més els hi convé als menorquins o si, contràriament, els menorquins han d’esdevenir protagonistes i construir una Menorca sobirana.

Per les condicions històriques i geogràfiques de l’illa, és innegable que Menorca és una terra particular. Açò implica que els menorquins comparteixen, pel simple fet de ser-ho, necessitats, peculiaritats i dificultats que no comparteixen amb ningú més. Aquestes especificitats no són poques, ja que, sense anar més lluny, la llengua pròpia de Menorca és diferent de la llengua oficial de l’estat al qual pertany. Pertany a aquest estat per dret de conquesta des de fa poc més de dos-cents anys -encara que pugui semblar que fa més temps. Per altra banda, aquest estat ofega als menorquins amb un espoli fiscal proper al que les Nacions Unides consideren tracte colonial. A més, els menorquins no només pateixen el centralisme espanyol sinó també el mallorquí, fet que els fa doblement especials. També a Eivissa es pateix aquest doble centralisme, però la realitat eivissenca s’assembla a la menorquina com un ou a una castanya. Possiblement la millor manera de veure aquesta diferència seria comparant els models turístics de les dues illes, perquè el model turístic menorquí és també ben particular: davant dues marques tan fortes i properes de turisme de sol i platja com són Mallorca i Eivissa, Menorca ha d’evolucionar cap a un model turístic diferenciat, fent valer elements que no es troben a cap altra illa com la Reserva de la Biosfera, el Camí de Cavalls o la Menorca Talaiòtica. Però les peculiaritats no acaben aquí. En el vessant social, les diferències amb altres territoris també són notables. Sense anar més lluny, m’agradaria ressaltar tres aspectes:

1.-La immensa majoria d’estudiants menorquins han de residir enfora de la seua terra durant la majoria de mesos de l’any si volen créixer -amb el desgast que açò comporta per a les famílies menorquines.

2.-Els menorquins han de travessar el mar per a poder posar els peus al seu hospital de referència, situat a la capital, Palma -recordem que per a l’estat espanyol Menorca no és ni tan sols una província, simplement una isla menor, pel que no té dret ni tan sols a què un dels seus municipis esdevengui capital.

3.-Els preus de molts de productes són molt més alts a Menorca que a la Península, fet que també provoca que la producció de certs béns a Menorca sigui més cara. L’exemple més clar en aquest punt és el de la indústria lletera.

És surrealista que la voluntat de Menorca no tingui cap pes en decisions tan importants, com l’autorització de projectes de prospeccions petrolieres i d’hidrocarburs a les nostres aigües, perquè aquest tipus de coses es decideixen des d’un despatx a Madrid, on no s’entén el nostre model de vida.

Davant totes aquestes circumstàncies, és surrealista que la voluntat de Menorca, en tant que subjecte polític, no tingui cap pes en decisions tan importants com, per exemple, l’autorització de projectes de prospeccions petrolieres i d’hidrocarburs a les nostres aigües perquè aquest tipus de coses es decideixen des d’un despatx a Madrid, on no s’entén el nostre model de vida -a Madrid ni tan sols hi arriba la mar- i per tant, tampoc els efectes que una barbaritat d’aquestes dimensions tindria sobre nosaltres. I és que a Madrid mai s’ha comprès cap de les peculiaritats exposades: per a Madrid, Menorca no existeix. Tanmateix, el nostre objectiu no ha de ser que a Madrid o Palma es comprenguin els nostres problemes. El nostre objectiu ha de ser que a Menorca puguem decidir sobre allò que ens afecta perquè només així aquestes decisions seran presses tenint en compte la singularitat menorquina.

Han de ser els menorquins els que decidesquin sobre allò que els afecta, esdevenint amos del seu futur. Per tal de poder dur a terme tal objectiu, és indispensable començar a posar les bases del procés polític necessari per fer que Menorca esdevengui sobirana. Aquesta sobirania no serà un objecte de decoració, sinó que haurà de ser l’eina fonamental per tal de fer prosperar Menorca.

 Així doncs, seran els menorquins els que hauran de decidir quin model educatiu, econòmic, sanitari o turístic volen, o quines passes emprenen per tal d’eradicar la pobresa que existeix al nostre país i apropar-nos a l’ideal de justícia social. Així mateix, també hauran de decidir sobre coses aparentment tan banals com el fus horari en què volen pertànyer, ja que, a dia d’avui, sembla que a Madrid saben millor el que convé als menorquins. Quan em referesc als menorquins, no ho faig des d’una òptica etnicista, sinó des d’una perspectiva cívica. És a dir, en la Menorca sobirana del futur no haurem de demanar a ningú que pensa, quina religió professa ni quina és la seua procedència, només faltaria. Simplement, la condició de ciutadà ha de dependre de la identificació amb els valors democràtics i la voluntat de fer prosperar la nostra illa. No és menorquí aquell que neix a Menorca, sinó aquell que viu i estima Menorca.

Del que estam parlant, doncs, és de construir una Menorca oberta al món capaç de decidir per si sola sobre allò que l’afecta, però també de pactar conjuntament amb la resta de pobles germans sobre temes amb una incidència més global.

Parlar d’una Menorca sobirana no vol dir que Menorca es perdi enmig de l’espai sideral, sinó que vol dir que els menorquins han de poder decidir la seua relació amb el món. Han de poder decidir quina ha de ser el seu encaix -en cas que decidesquin que n’hagi d’haver-hi- amb la resta de pobles que actualment configuren l’estat espanyol; quina ha de ser la seua relació amb la resta dels Països Catalans -o de parla catalana-; i amb la resta d’Europa. Per tant, no es tracta de construir una Menorca autàrquica, fet que no tindria cap sentit en el món actual perquè un poble com Menorca no pot resoldre tota sola qüestions globals com el canvi climàtic o la crisi dels refugiats. Del que estam parlant, doncs, és de construir una Menorca oberta al món capaç de decidir per si sola sobre allò que l’afecta, però també de pactar conjuntament amb la resta de pobles germans sobre temes amb una incidència més global. Serà indispensable idò, la fraternitat entre els pobles europeus per construir un projecte sòlid, lluny del camí que està agafant avui en dia Europa.

Comencem a exigir idò, que la nostra veu sigui escoltada més enllà de la mar. Ja no volem que ens donin molles, volem el pa sencer!

 

Andreu Servera Moll és estudiant del Grau en Política, Filosofia i Economia, impartit conjuntament per les universitats UPF, la UAM i la UC3M @aserveramoll