Carlos Pons Camps

Fa uns dies reflexionava sobre com esdevindria el futur polític espanyol, ahir rellegint el que havia escrit em vaig adonar que sóc un somiatruites. Esperava -o millor dit, tenia la il·lusió d’una intervenció divina, en les quals realment no crec- que el PSOE fos coherent amb els seus votants i amb la seva suposada ideologia. Ara és un fet consumat, Rajoy torna a ser el president del govern espanyol gràcies a l’abstenció d’aquest.

I és que des de mitjan setembre es sentien tambors de guerra dins el si del PSOE, fins que el passat dia 1 d’octubre va explotar una guerra entre els fidels a Pedro Sánchez i els fidels als titelles de l’IBEX-35, Susana Díaz i Felipe González.

Les ganivetades anaven i venien, algunes de cara i d’altres per l’esquena. Aquesta batalla, lliurada dins la seu de Ferraz i retransmesa en directe pels mitjans de comunicació, va despertar una expectació similar al d’una final esportiva. La dimissió del secretari general i la posterior decisió del CPF no em van sorprendre però sí que em van decebre, esperava més d’un partit amb «tanta història».

Des del meu parer, i crec que ja no escapa a ningú, això no va ser ni és un debat ideològic -tant sans com necessaris- dins d’un partit polític. Açò és una baralla per les cadires, per imposar una opció política botant per sobre del debat, la reflexió i el consens. En darrera instància i motiu principal, han estat moviments estratègics i encertats de l’oligarquia per evitar un pacte progressista que canviés les regles del joc i posés en risc el seu domini polític i econòmic. Moviments per deixar el sistema tal com està.

Des del meu parer, i crec que ja no escapa a ningú, això no va ser ni és un debat ideològic -tant sans com necessaris- dins d’un partit polític. Açò és una baralla per les cadires

La falta de democràcia i participació interna és un dels grans problemes dels partits polítics, al final sempre s’acaben imposant els interessos personals, dels que pertanyen a la «cúpula» o a un consell d’administració, deixant de costat els interessos comuns. I si deixessin participar a la militància?

Aquest és un dels problemes que tots els partits pateixen o han patit en un moment o altre, el PSOE no té l’exclusivitat. Si no hi ha una cultura prèvia, tot procés participatiu és difícil d’iniciar, però tot i no ser senzill sí que és un procés necessari.

Tornant al PSOE i la seva crisi interna, s’han pogut veure molts comentaris darrerament -fets per gent d’esquerres- que s’alegraven d’aquesta. Per alguns, això és una porta oberta al famós «sorpasso». Per jo, això significa una greu crisi de l’esquerra en general.

En certa manera, després de les eleccions de desembre hem donat una passa, no sé si endavant o endarrere. Després del bipartidisme -que no ha desaparegut, no ens enganem- hem descobert que no tot és cosa de dos… que hi ha més actors que poden aparèixer, no només per borinar la taula sinó, per canviar les regles de joc de dalt a baix.

Per a nosaltres no era una opció que la dreta segueixi des-governant i saquejant les arques públiques, mentre enalteix una vella i caducada constitució a la qual violen quan els ve de gust.

Tornant al PSOE i la seva crisi interna, s’han pogut veure molts comentaris darrerament -fets per gent d’esquerres- que s’alegraven d’aquesta. Per alguns, això és una porta oberta al famós «sorpasso». Per jo, això significa una greu crisi de l’esquerra en general.

Tot i que alguns sembla que ho han volgut oblidar, no resulta difícil tenir present que des de fa 8 anys cap aquí estem patint una crisi econòmica, política, social i territorial devastadora, provocada per l’explosió de la bombolla immobiliària i agreujada per les polítiques portades a terme des del seu inici. La meva reflexió no contemplava un paradís terrenal, però sí un canvi substancial mitjançant un pacte progressista, entre les forces d’esquerres i les nacionalistes d’Euskadi i Catalunya. Com deia, aquesta opció ha desaparegut i ens haurem d’esforçar fent oposició, deixant en evidència les polítiques del govern, que ja han demostrat ser nocives per a la majoria, treballant per aturar els peus a l’austericidi i les privatitzacions.

Quan arribi el moment d’una nova convocatòria electoral, seran necessàries formacions polítiques vertaderament compromeses amb el canvi que moguin una base social conscienciada i il·lusionada. Quan al PSOE, en tenim exemples arreu d’Europa del que els hi ha passat, no m’alegra però ells mateixos s’ho han fet.

 

Carlos Pons Camps és estudiant del grau en Ciències Socials de la UOC i membre de la comissió executiva d’Esquerra de Menorca – Esquerra Unida.