Joan Sales Carreras

En aquests últims dies, l’actualitat mediàtica s’ha centrat en els debats d’investidura per triar el president espanyol. Hem observat com els dos principals partits del règim del 78, s’han posat d’acord per defensar i allargar en els temps els privilegis que comparteixen des de fa 40 anys. Amb aquest fet també es mantindrà, com a mínim 4 anys més, la mateixa idea d’Espanya, la santíssima i sacralitzada concepció de la nació espanyola, de fet un dels factors per l’acord PPSOE i Ciutadans ha estat la seva defensa enfront dels nacionalistes i Unidos Podemos.

Per tant, res fa pensar que la crisi territorial se solucioni. Seguir ignorant la qüestió dels nacionalismes és un greu error, durant segles aquesta situació ha provocat i seguirà provocant inestabilitat democràtica i institucional a tot l’Estat. Deixar de banda a les forces nacionalistes en el Congrés o simplement als partits estatals que defensen un altre esquema per l’Estat, impossibilita a hores d’ara arribar a qualsevol majoria parlamentaria, per la qual cosa qualsevol govern en minoria serà molt inestable.

Però quin és l’origen d’aquesta situació? A continuació, intentaré exposar una sèrie de reflexions personals basades en fonts acadèmiques sobre l’estat, la nació i la identitat, de la forma més clara possible i sense ànim d’ofendre a ningú. Tot i açò, vull deixar constància que aprendre i xerrar més d’una llengua és crucial pel desenvolupament personal, el contacte amb altres cultures i pobles et fa tenir una visió més global i lliure de prejudicis i que qualsevol personal és lliure de sentir-se i escollir la seva pròpia identitat. Ara bé, des del nivell polític i jurídic tot açò ha de tenir un caràcter igualitari i bidireccional, mai un sistema polític o una estructura legal ha d’anar en contra de ningú.

Així idò, per començar i sense perdre temps, Espanya és un Estat de nacions. L’Estat Espanyol, la nació espanyola és una construcció política, una nació política que agrupa a un conjunt de persones, ciutadans, sota un mateix estat, el qual en cap cas és una nació homogènia en termes culturals, històrics i lingüístics.

Espanya és un Estat plurinacional. No tots els estats independents són nacions culturals homogènies, sinó que poden ser simplement unions político-administratives de diferents nacions culturals en igualtat de condicions. D’aquesta forma, un ciutadà pot perfectament compatibilitzar el sentiment de pertinença a la seva nació cultural com el de la nació política que l’integra.

Però la realitat a l’Estat Espanyol és molt diferent de l’anterior ideal, des de fa tres segles els diversos governants i l’exclusiu cercle d’elits que ocupen totes les quotes de poder en els diferents àmbits de la societat, han sabut crear, construir i legitimar tot un sentiment i discurs nacional entorn de la nació espanyola agafant com a referència únicament les seves característiques culturals, a partir de moments clau de la història com són la Guerra de Successió i els posteriors Decrets de Nova Planta implantats a les terres de la nostra Corona d’Aragó o la Guerra Civil i la posterior Dictadura franquista, entre d’altres.

Aquesta classe privilegiada veu l’Estat com una única nació cultural, així, la nació espanyola no ha estat una nació política neutra i integradora del conjunt de nacions culturals, sinó que ha adoptat els trets característics de la nació majoritària, s’ha identificat explícitament en ella, subordinant la resta de realitats nacionals.

La nació espanyola no ha estat una nació política neutra i integradora del conjunt de nacions culturals, sinó que ha adoptat els trets característics de la nació majoritària, s’ha identificat explícitament en ella, subordinant la resta de realitats nacionals.

Més t’apropes a Espanya, com més renuncies als trets característics autòctons. Un clar exemple d’aquesta visió, el trobam en la famosa frase de l’exministre Wert (2012) en referència a augmentar les classes de llengua castellana en el sistema educatiu català: Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes.

Si són catalans, vol dir que han nascut a Espanya, per tant, també són ciutadans espanyols. Trobau que té sentit espanyolitzar un ciutadà espanyol? Serà que consideren més espanyol el castellà que el català i forma part d’un intent de centralitzar i uniformitzar encara més l’Estat?

Aquest és l’origen de tots els moviments nacionalistes perifèrics i de les successives crisis territorials que s’han viscut fins a l’actual. Els principals valors i símbols de la nació espanyola no són sentits com a propis per molts ciutadans, l’exemple més clar és Catalunya, ja que aquests no són neutres, sinó que comporten elements culturals, històrics, lingüístics i polítics que formen part de l’imaginari d’una sola nació, la castellana. Podríem dir que la concepció d’Espanya que es té des de les elits centrals és la d’un Estat-nació. Només existeix la nació espanyola o amb altres paraules, la Castella ampliada.

Els diputats que formen part de partits contraris aquesta idea d’Espanya, amb un to despectiu són els nacionalistes o els anticonstitucionalistes, els qui volen rompre l’Estat. En canvi, els qui defensen la nació espanyola com a única possibilitat són els constitucionalistes, els patriotes. Tot açò amaga una clara intencionalitat política, qualsevol alternativa a la idea clàssica d’Espanya, a la idea de la nació espanyola com un tot homogeni o qualsevol plantejament de reforma constitucional, ràpidament són marcats com una greu amenaçada per la unitat.

La Constitució Espanyola consagra la vella visió d’Espanya i un estat autonòmic desfasat i obsolet, el café para todos, sense permetre a la resta de nacions intentar millorar la seva situació en qualsevol sentit, ja sigui obtenir més autonomia política, millorar el seu finançament o mantenir l’horari d’estiu durant tot l’any (segur que els illencs saben de què xerr).

De moment les Corts Generals segueixen controlades pels vells partits estatals, per tant és quasi impossible que permetin reformes que posin en perill la seva supremacia, tant de poder com de concepció de l’Estat.

Per tant, davant aquesta situació, què pot fer una nació cultural minoritària que es troba a l’interior de l’Estat Espanyol? Si aquesta clarament mostra una voluntat expressa de millorar la seva situació, pot reclamar els seus drets històrics?

La citada Constitució Espanyola és la norma magna del poder constituent en un moment determinat de la història, amb una situació i necessitats concretes que encara avui s’imposa amb força vinculant per tot el territori estatal. És la màxima font de legitimació de l’obsoleta i arcaica concepció de l’Estat-Nació, anul·lant els drets històrics de les nacions que ja existien amb anterioritat.

En la meva opinió, el passat vist des del present, ha de servir com a referència pel futur. Per tant, els drets històrics d’una nació cultural (existència d’una història i unes institucions d’autogovern anteriors a la configuració de la mateixa Constitució) si servirien com a justificació per reclamar més autonomia en tots els àmbits, serien la legitimació de l’autogovern i fins i tot per fer ús del dret a decidir, en cas de tenir àmplies majories socials i parlamentàries. Així, del que es tractaria és de reconèixer plenament la realitat plurinacional d’Espanya.

Els drets històrics d’una nació cultural, si servirien com a justificació per reclamar més autonomia en tots els àmbits, serien la legitimació de l’autogovern i fins i tot per fer ús del dret a decidir.

Ja per acabar, com hem vist, els governants de l’Estat Espanyol segueixen sent els mateixos, açò fa quasi impossible, canviar la idea entorn la qual s’estructura Espanya igual que impossibilita qualsevol intent de reforma de la Constitució. Aquesta situació dificulta greument el projecte comú espanyol, situant l’Estat en un procés d’involució permanent en el qual els moviments nacionalistes continuaran i prendran més força.

Menorca, com a part d’una nació cultural minoritzada (tema de gran interès per tractar en un futur article) hauria de poder reclamar els seus drets històrics davant els governs de la capital o com a mínim, criticar el tracte que pateix des de fa dècades i defensar l’obertura d’un nou procés constituent. En tot cas el primer pas per fer açò, enllaçant amb el meu article anterior, és aconseguir representació al Congrés amb diputats d’obediència estrictament balear.

Joan Sales Carreras és graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UPF i té un màster interuniversitari en Gestió Pública per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (UPF-UAB-UB).