Roger Pallarés Sastre

Si el món fos un pacient, hauria rebut dues convulsions greus en els últims sis mesos; dues convulsions que, tot i no treure-li ni la vida ni les esperances de sobreviure, haurien posat en dubte la seva capacitat de recuperar-se i la resiliència a noves convulsions. Però el món, el sistema global no és un pacient. És una realitat que cal definir, entendre, i analitzar: per què s’han arribat a produir dues grans convulsions com són la decisió de l’electorat britànic d’abandonar la Unió Europea i l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units?

En aquest punt, però, cal fer una consideració prèvia: la conceptualització del Brexit i l’elecció de Trump com a convulsions, i, per tant, com a fenòmens comparables, parteix de l’assumpció que comparteixen una arrel comuna, una arrel que permet explicar els dos esdeveniments des d’una mateixa perspectiva. Diverses anàlisis argumenten que la creació d’una nova categoria social, la dels perdedors de la globalització, és la variable que permet ajuntar en un mateix anàlisi els casos britànic i nord-americà. Els perdedors de la globalització són, doncs, la gran massa de votants sobre els quals tant el Brexit com Trump han articulat exitosament les seves estratègies. Són habitualment classes blanques, sense educació superior i amb enormes problemes socioeconòmics derivats de dos grans factors: la progressiva desigualtat econòmica de les societats postindustrials i l’augment de l’atur estructural com a conseqüència de la deslocalització i la robotització dels seus llocs de treball.

La lògica explicativa en els dos casos doncs, assumeix que les zones amb més presència de votants que compleixin les condicions explicitades anteriorment tendiran a donar suport a opcions poc ortodoxes com l’elecció de Trump o la sortida de la Unió Europea. Aquest estudi de Bruegel, per exemple, demostra com la variació entre el suport al candidat republicà el 2016 i la mitjana entre 2004, 2008 i 2012 està correlacionada amb estats on la desigualtat en els ingressos és major, on hi ha més gent sense estudis superiors i on hi habita població més envellida i amb un percentatge d’estrangers menor. De manera similar, Boix argumenta que el vot a Trump s’explica per causes estructuralment econòmiques: la renda del 50% de la població nord-americana era un 5% més baixa l’any 2013 respecte al 2007, afectant sobretot a aquells votants de classe treballadora. Les evidències en aquest sentit, doncs, indiquen que els perdedors de la globalització són aquells als quals la desigualtat econòmica, sobretot en termes d’ingressos, i la deslocalització i robotització estructural han tingut una major afectació.

Aquesta narrativa, a més, lliga molt bé amb el discurs sobre l’impacte de la robotització a les feines de tipus més mecànic i repetitiu; com defensa Graupera aquí, la preparació cultural respecte a períodes de revolució és el que distingeix les societats avançades: resiliència en lloc de resistència. Té sentit doncs, argumentar que el vot a Trump és un vot reactiu a una percepció de canvi de naturalesa purament econòmica, un canvi que s’explica segons les dades que aporten Bruegel i Boix entre altres i que, per tant, té una afectació causal sobre un segment molt determinat de la població: aquells que veuen com els seus llocs de treball són eliminats sense l’articulació de cap resposta política en consonància. Petita digressió/hipòtesi: és a partir d’aquesta problemàtica que diferents autors defensen la idea de la renda bàsica universal com a potencial arma de seducció de les classes treballadores, i com a solució estructural al problema de la deslocalització i robotització.

Tot i que la validesa de les explicacions de naturalesa econòmica està fora de cap dubte, la seva aplicabilitat als casos de Trump i el Brexit contraposa la seva lògica estructural (el canvi en el model econòmic de les societats occidentals) a un fet conjuntural (una elecció presidencial o un referèndum), i, per tant, obre l’interrogant de fins a quin punt una variació a llarg termini pot explicar un fet que, per molta rellevància que pugui tenir (i que la té) succeeix en un dia i un lloc concrets. A més, tal i com apunta Kaletsky aquí, assumir que només la mobilització dels perdedors de la globalització és el factor explicatiu de les victòries de Trump i del Brexit és reduccionista, ja que aquest sector no és majoritari en cap societat occidental. En conseqüència, tant la dicotomia estructural-conjuntural com la totalització d’una sola explicació suggereixen la necessitat d’una nova dimensió explicativa per entendre el resultat de les votacions britànica i nord-americana.

Assumir que només la mobilització dels perdedors de la globalització és el factor explicatiu de les victòries de Trump i del Brexit és reduccionista, ja que aquest sector no és majoritari en cap societat occidental.

Jordi Muñoz, aquí, suggereix, en la línia de l’esmentada dicotomia estructural-conjuntural com l’adopció d’opcions antiestablishment no és igual en zones amb gran presència de perdedors de la globalització: on el debat se centra en qüestions de naturalesa cultural, el suport per aquestes opcions és més gran, mentre que si l’economia es manté com el gran paradigma electoral, les opcions menys radicals acostumen a mantenir-se més fermes: la lògica argumentativa, doncs, indica que el factor explicatiu és essencialment cultural, no econòmic. De manera similar, Kaufmann demostra com la cultura és més important que l’economia a l’hora d’entendre a Trump i al Brexit: la diferència més gran en els temes políticament rellevants entre els votants antiestablishment i els que donen suport a Clinton o a la campanya del remain es dóna en la immigració: mentre els primers la consideren una qüestió prioritària, els segons la subordinen a temes com l’economia o altres aspectes socials.

El vot a opcions anti-establishment no és una reacció a una realitat econòmica canviant sinó a l’evolució en l’estructura de valors de la societat; en particular, a l’obertura envers el multiculturalisme i el liberalisme social.

La lògica d’aquestes explicacions, doncs, assumeix que el vot a opcions antiestablishment no és una reacció a una realitat econòmica canviant sinó a l’evolució en l’estructura de valors de la societat; en particular, a l’obertura envers el multiculturalisme i el liberalisme social, és a dir, a l’entesa de la globalització com a trencament de fronteres i l’adopció de valors d’essència postmoderna, on les idees, i, per tant, les realitats socialment construïdes, tenen molt més pes que els valors materials, l’economia sent-ne l’exemple més clar. És molt més una reacció de por, de recolliment a un passat suposadament millor (millor per ser més segur, menys incert) que una resposta a una estructura econòmica canviant. Aquesta conceptualització en termes de cultura és rellevant perquè trenca l’estereotip classista que assumeix que una part molt concreta de la societat és responsable de la victòria electoral de Trump o el Brexit, i argumenta que la resistència al canvi de valors no té un mateix origen social: els perdedors de la globalització no són necessàriament ni blancs, ni poc educats ni pobres, encara que l’element estructural econòmic fa que ho tendeixin a ser. Que ho tendeixin a ser, però, no significa que ho siguin: la diferència és importantíssima.

Els perdedors de la globalització no són necessàriament ni blancs, ni poc educats ni pobres, encara que l’element estructural econòmic fa que ho tendeixin a ser. Que ho tendeixin a ser, però, no significa que ho siguin: la diferència és importantíssima.

El debat que suscita aquest article serà, segurament, un dels grans debats als quals la nostra generació haurà de fer front. Com combatre, d’una banda, la naturalesa canviant de l’estructura econòmica a nivell global, i de l’altra, les reaccions de resistència cultural a aquests canvis requerirà anàlisis certeres i matisades, d’individus oberts i compromesos, i, sobretot, d’una societat civil potent i articulada. La llum d’esperança, doncs, ve donada per punts de trobada com Menorca [a] Debat, que pretenen esdevenir far entre la foscor: ànims i endavant amb la feina, el vostre èxit serà el de tots!

 

Roger Pallarés Sastre és graduat en Relacions Internacionals i actualment cursa un Màster en Relacions Internacionals a la London School of Economics.