Roser Juaneda Arriaran 

De vegades, parlant amb companyes i amigues sobre violència de gènere, n’hi havia que deien que “quina sort que elles no han patit mai violència de gènere!”. Ho deien perquè mai han estat en una relació tòxica, perquè mai la seva parella les ha insultades ni molt menys agredides. Això significa, però, que mai hagin patit violència masclista? En absolut.

Els mitjans de comunicació bombardegen dia a dia els nostres televisors amb històries de dones assassinades per la seva parella o exparella, o per dones violades en carrerons foscos per un pertorbat. Les meves companyes que afirmaven no haver patit mai violència de gènere ho afirmaven així perquè consideren violència de gènere aquest tipus de casos aïllats, “pobres dones, menys mal que no sóc jo”.

Però el masclisme en cap cas es tracta d’un fet aïllat, sinó d’una violència SISTEMÀTICA. Sí, sistemàtica de sistema: aquest és el patriarcat. El patriarcat és un sistema polític, econòmic i social que, recolzat pel capitalisme i l’heteronormativitat, perpetua la supremacia de l’home per sobre la dona. Aquest és, doncs, i encara que molts s’atreveixin a negar-ho, el sistema en què vivim.

Però el masclisme en cap cas es tracta d’un fet aïllat, sinó d’una violència SISTEMÀTICA.

Tenint en compte la característica sistemàtica del masclisme, totes les dones hem patit (i seguim patint) en major o menor mesura el pes del patriarcat: si un desconegut ha opinat sobre el teu cos en un espai públic, si has notat mirades lascives al metro, si t’han perseguit fins a casa, si has sentit por de tornar sola a casa de nit, si has plorat davant d’un mirall perquè no t’entra la talla 38, si el teu pare no participa en el treball reproductiu, si quan tornes de festa dius a les teves amigues que t’avisin quan arribin a casa (perquè hi ha la possibilitat que no arribin), has patit violència de gènere.

El neomasclisme és molt perillós pel fet que és força més subtil. Gairebé ningú es considera masclista perquè avui dia està mal vist, però les actituds patriarcals estan molt presents al nostre dia a dia, especialment en els micromasclismes, que són actituds de violència de gènere gairebé imperceptibles: actitud paternalista d’alguns homes, pressió estètica, assetjament al carrer, etc.

El neomasclisme és molt perillós pel fet que és força més subtil. (…) Les actituds patriarcals estan molt presents al nostre dia a dia: actitud paternalista d’alguns homes, pressió estètica, assetjament al carrer, etc.

Però evidentment la violència continua també a grans trets: feminicidis, violacions, ablacions, sous femenins més baixos que els masculins, sexisme publicitari, homofòbia, etc.

El ‘mal de cap’ de ser feminista és que ho analitzes tot des d’una òptica feminista, nosaltres ens hi referim com “portar sempre les ulleres violeta”: t’adones que una gran part de les relacions del teu entorn són tòxiques, deixes d’escoltar segons quin tipus de música perquè les lletres de les seves cançons són absolutament misògines (l’exemple més clar és el del reaggaeton, però també trobem molts exemples més en les lletres d’autors com Alejandro Sanz i fins i tot The Beatles), veus com a les entrevistes a personatges famosos a ells se’ls pregunta per la seva obra i en canvi a elles per la seva vestimenta o per com estan compaginant la seva fama amb la maternitat. I tantíssims d’exemples més! La poca educació menstrual que hem rebut, com vivim la sexualitat, la falta de sororitat entre dones, les juguetes sexistes per a nens i nenes, la culpabilització de la víctima (per exemple en el cas de les violacions, o en el cas del sexting, que consisteix a enviar imatges amb contingut sexual a la parella sexo-afectiva), la pressió social per la maternitat, i molts, moltíssims exemples més que podem observar cada dia si ens dediquem a obrir els ulls, a conscienciar-nos i sobretot si som capaços d’aguantar a la nostra consciència el pes que suposa el patriarcat.

En conclusió, cal destacar el caràcter sistemàtic de la violència masclista perquè tothom s’hi identifiqui i així el puguem combatre. Partint de la desigualtat de gènere, cal que les dones ens empoderem, i cal que els homes es deconstrueixin. Només així podrem assolir una igualtat real, lliure de prejudicis i de rols patriarcals.

Cal destacar el caràcter sistemàtic de la violència masclista perquè tothom s’hi identifiqui i així el puguem combatre.

Roser Juaneda Arriaran és estudiant de Llengües i literatures modernes (anglès + català) a la Universitat de Barcelona. És membre de l’Assemblea de dones de Les Corts – Cortsenques Dissidents. @12roserjuaneda