Miquel Salbanyà Rovira

Algú, de cop i volta, ve i et llança una galleda d’aigua gelada pel damunt. Aquesta és una sensació similar a la que vaig sentir quan una professora em va explicar que, ni de bon tros, les dones del meu voltant tenien els mateixos drets i llibertats que jo, per un motiu molt clar: perquè algú els els havia pres i me’ls havia donat a mi, convertits en privilegis.

Un sentiment semblant vaig tenir la primera vegada que una companya em va dir que, sentint-ho molt, i tot i les meves desviacions força reivindicades, jo era un opressor. Que per molt que volgués, hi havia tota una sèrie d’experiències que jo mai no viuria. Que encara que no volgués, la societat em seguiria tractant de forma preferencial a ella. I això era així. Era llegit socialment com a “home” i que, per tant, sense poder-me deslligar d’aquest fet viuria sempre millor que ella, ni que fos una mica, només. O si més no, ho tindria més fàcil.

Però “i jo, en tot això, què hi pinto? Realment és culpa meva?” em preguntava. Doncs de fet hi tenia, i hi tinc, força a veure. Qualsevol home hi té molt a veure, per aquesta mateixa raó; perquè som homes, perquè tenim una sèrie de privilegis i perquè l’educació que hem rebut ens permet usar aquests privilegis gairebé a la perfecció; i sense adonar-nos-en. Qui podria imaginar que el fet d’asseure’m al metro com si tingués una pilota de platja enorme entre les cames podria ser una conducta masclista? Doncs sí, i es diu menspreading.

L’aproximació al feminisme va ser des d’una perspectiva completament personal i íntima. No entenia perquè cada vegada que sortia de festa, amb amigues, elles patien una sèrie de tocaments, crits i elogis que elles ni demanaven ni havien consentit. No entenia perquè podien arribar a cobrar menys per fer una mateixa feina. No entenia perquè elles eren menys escoltades en l’espai públic o no s’atrevien a parlar-hi. No entenia perquè això era violència masclista. No entenia perquè elles necessitaven espais només de dones per apoderar-se. De fet, ho entenia tan poc, que ni m’ho creia. Em semblava tan absurd… Doncs resulta que el més absurd és que ni tan sols m’hagués parat a escoltar el que em deien les meves companyes: “el masclisme ens mata!”.

No entenia perquè cada vegada que sortia de festa, amb amigues, elles patien una sèrie de tocaments, crits i elogis que elles ni demanaven ni havien consentit. No entenia perquè podien arribar a cobrar menys per fer una mateixa feina. No entenia perquè elles eren menys escoltades en l’espai públic o no s’atrevien a parlar-hi.

Efectivament, les mata. Més de cinc-cents assassinats de dones (pel fet de ser-ho) entre 2010 i 2015 a l’Estat espanyol és una prova suficient per corroborar el fet que no són morts aïllades, sinó que és un feminicidi. I no podem restar passius en front d’aquesta realitat. El nostre silenci i la nostra passivitat ens fa còmplices del patriarcat. Hem de trencar amb aquesta dinàmica, però no només davant dels centenars de dones assassinades, sinó de totes les formes de violència masclista que sustenten aquests assassinats: els crits, els punys, la pressió estètica, la infravaloració, l’humor sexista que suavitza la crua realitat, la invisibilització d’elles i els seus treballs productius i reproductius, etc.

Ens hem de responsabilitzar i comprendre quin paper tenim en aquesta societat. Si atenem al què ens diu M. Kaufman tenim el suport directe o indirecte a nivell social, històric, econòmic, cultural, polític i legal per exercir violència a través de les nostres paraules, dels nostres punys o dels nostres penis. Tenim el suport perquè la masculinitat hegemònica, aquella que és capaç d’imposar-se visiblement  per sobre de tot i de tothom, de forma autosuficient, és la que continua sent premiada i reconeguda: polítics, esportistes, directius, artistes, personatges històrics… Cap d’aquests papers esta reservat allò que és femení, infantil o visiblement homosexual. La triple negació sobre la qual es construeix la masculinitat hegemònica: tot allò que no és nen, ni dona, ni homosexual.

Animo la població masculina (a mi el primer), a observar la realitat, a estudiar-la i a preocupar-nos per saber quina és la situació en què vivim. Ens animo a reflexionar sobre com actuem, què hem fet i com hem actuat perquè elles siguin i se sentin més lliures. També ens encoratjo a formar-nos, però formar-nos més enllà dels llibres, preguntant a les dones del nostre voltant què senten, com ho veuen, què i com ho viuen… Al final són les primeres passes cap a la reconeixença d’aquells privilegis que dèiem al principi.

No obstant això, no ens podem quedar aquí. Hem d’anar més enllà: ens hem de responsabilitzar. Per això és imprescindible que entenguem què ens estan dient, i que si ens diuen que no estan còmodes, que se senten agredides o que volen fer-ho elles totes soles així ho hem de respectar; independentment del què pensem o opinem. És vital també que actuem amb elles, quan ens ho demanin, en la mesura que vulguin i en la mesura que no les invisibilitzem. Que les nostres veus mai no ofeguin les seves, encara que sigui per reivindicar la lluita feminista!

I finalment, la correcció; ser permeables a la crítica i assumir que ens equivocarem. Viure en la paradoxa de ser un opressor que no vol ser-ho fa que entrem en terrenys pantanosos i que, molt possiblement, ens equivoquem, però per això és important ser agraïts amb les companyes feministes quan ens alerten de les nostres conductes. Al final, són elles les que ens han permès qüestionar els nostres privilegis i les que ens han obert els ulls.

Viure en la paradoxa de ser un opressor que no vol ser-ho fa que entrem en terrenys pantanosos i que, molt possiblement, ens equivoquem, però per això és important ser agraïts amb les companyes feministes quan ens alerten de les nostres conductes.

Si volem una societat més justa, hem de responsabilitzar-nos, respectar els seus espais i formes d’alliberament, trencar amb jerarquies i normes preestablertes, ser permeables a la crítica i tenir la ment molt oberta, usant la solidaritat i l’empatia com a eina de transformació social, sense ocupar els espais feministes, sinó convertir els espais on tenim privilegis i convertir-los en feministes.

 

Miquel Salbanyà Rovira (Arenys de Mar, 1995) és estudiant de Ciències Polítiques i Dret a la UPF. Secretari de deba-t.org. Vinculat a diverses organitzacións polítiques, conferenciant, tallerista i activista per l’alliberament sexual i de gènere.