Pepe Mercadal Baquero

Hi haurà Brexit? Sí. Sens dubte. No ens hem de fer falses esperances. No hem d’imaginar-nos un Govern britànic fent-se enrere, una votació en contra del Brexit a la House of Commons, o un segon referèndum per frenar el procés. El Brexit passarà, i ha de passar perquè així ho van decidir el 52% dels britànics. No importa que els majors hagin decidit el futur dels més joves, ni que la sortida de la Unió suposi una sacsejada pel mercat financer o molts sectors del mercat, ni que abandonar el projecte europeu vagi en contra de l’interès nacional del Regne Unit. La democràcia no és una broma, els referèndums són seriosos i a Londres es prenen molt seriosament això de l’accountability. Tant el Govern com els Membres del Parlament tenen, des del passat juny, un mandat democràtic per a que el Regne Unit surti de la Unió Europea (UE). Si finalment el Brexit passa pel Parlament, com ha demanat la Court of Justice, cada parlamentari haurà de (i voldrà) votar respectant el resultat del referèndum a la seva circumscripció – i a la majoria de circumscripcions va sortir Brexit. Hi haurà Brexit. Punt.

La qüestió que ens hem de plantejar a hores d’ara no és si hi haurà Brexit o no. Hem d’acceptar que hi haurà Brexit, i preguntant-nos com serà aquest Brexit.

La qüestió que ens hem de plantejar a hores d’ara no és si hi haurà Brexit o no. Hem d’acceptar que hi haurà Brexit, i preguntar-nos com serà aquest Brexit. Realment, ens podem arribar preguntar què és això del Brexit. Quines seran les conseqüències de la sortida del Regne Unit per la UE, per Espanya i Menorca, i pel Regne Unit mateix? Depèn. Depèn de com sigui això del Brexit. I és que actualment ens trobem en un punt a cegues. Les negociacions entre el Govern britànic i la UE no han començat (s’espera que comencin el març, quan Theresa May invoqui l’Article 50 del Tractat de Lisboa). El full de ruta que té l’executiu de May (si el té) no s’ha fet públic. Per tant, no sabem com serà el Brexit ni què suposarà. Però si deixem de banda les falses esperances i acceptem el punt on ens trobem, podem analitzar quina posició adoptarà el Regne Unit, i quina posició ha d’adoptar la UE per sobreviure a aquest repte.

Abans de res, cal dir que tant la UE com el Regne Unit volen un procés ràpid i el menys dolorós possible. Segurament aquests dos desitjos seran contradictoris. El Brexit es formalitzarà dos anys després que May invoqui l’Article 50 – és a dir, el març del 2019. Per tant, els equips negociadors tindran dos anys per arribar a acords en múltiples temes. Aquests acords hauran de ser prou complets per a aconseguir estabilitat a llarg termini. Impossible. I aquí, crec, moltes persones divorciades em donaran la raó. És molt difícil arribar a un acord de divorci després d’un llarg matrimoni, amb fills, amb només dos anys i que a més no hi hagi conseqüències doloroses a llarg termini. Les conseqüències seran molt doloroses, i no només pels dos protagonistes d’aquest divorci, sinó també pels fills. Idò, imagineu un divorci entre el Regne Unit i la Unió Europea (27 estats!). Qui patirà el dolor d’aquest divorci no seran només els equips negociadors, o els governs estatals, també hi ha “fills” entremig; tractats comercials, interessos financers a la City de Londres, projectes d’investigació en universitats britàniques finançats per la UE, empreses agrícoles angleses que no podran contractar tan fàcilment treballadors temporals d’altres Estats Membres, treballadors de la UE al Regne Unit i del Regne Unit a la UE que veuran com el seu estatus jurídic canvia, i un enorme etcètera de característiques legals, socials, econòmiques i polítiques. Serà simplement impossible un procés ràpid i al mateix temps poc dolorós.

El millor pacte pel Regne Unit és el pitjor per la UE, i el millor pacte per la UE és el pitjor pel Regne Unit.

Tenint en compte això, què li interessa a cada part? Hem d’entendre que les dues parts tenen molt a perdre, i que per tant les negociacions seran una batalla. El millor pacte pel Regne Unit és el pitjor per la UE, i el millor pacte per la UE és el pitjor pel Regne Unit. Per una part, els defensors del Brexit han promès als seus ciutadans un pacte aparentment impossible: una nova associació que elimini el lliure moviment de persones però mantingui el mercat comú. En principi, el mercat comú no té sentit sense el lliure moviment de persones, ja que la gran majoria de persones que es mouen lliurement per la UE ho fan per participar en aquest mercat comú. A més, aquesta proposta va en contra dels fonaments del propi lema de la campanya del Leave, ‘Take back control!’ (Recuperem el control!). L’objectiu de ‘Take back control’ és recuperar la sobirania que el Regne Unit ha anat cedint a la UE durant els anys de matrimoni. Però mantenir el mercat comú suposa cedir sobirania, per tant és impossible que el Regne Unit ‘recuperi el control’ alhora que segueix dins el mercat comú. Aquells qui han jugat a la política de la post-veritat, es veuran obligats a assumir responsabilitats per no poder complir les promeses que van fer als seus votants. Però i si el Regne Unit ho aconsegueix? I si l’equip de May aconsegueix fer-se amb la seva utilitzant algun as a la màniga?

Que el Regne Unit aconsegueixi aquest objectiu aparentment impossible dependrà de la fortalesa o feblesa del posicionament de la UE. Per evitar-ho, la UE ha de definir clarament el seu posicionament de forma immediata. Ha de deixar clar que, pel que fa a la posició de la UE, el Brexit no significa un pacte híbrid, sinó la sortida total del Regne Unit com a Estat Membre de la Unió. Per tant, la UE ha de defensar que a partir del març del 2019, Brussel·les passarà a tractar amb el Regne Unit com un estat sobirà, probablement amb un acord de comerç com el que té la UE amb altres estats no membres, però sense els beneficis del mercat comú. Després del Brexit, el Regne Unit ha de tenir el mateix estatus que Canadà, Estats Units, o la Xina.

Un pacte híbrid, en el que un paquet d’Amazon es pugui moure més lliurement per Europa que una treballadora o un estudiant, és massa atractiu per alguns governs la reelecció dels quals depenen del vot antiimmigració.

Si el Regne Unit aconsegueix el seu objectiu, serà el principi de la desintegració de la UE. Un pacte híbrid, en el que un paquet d’Amazon es pugui moure més lliurement per Europa que una treballadora o un estudiant, és massa atractiu per alguns governs la reelecció dels quals depenen del vot antiimmigració. Si els Brexiters aconsegueixen el que pretenien, si aconsegueixen el que sembla impossible, el que van prometre als seus votants sense cap garantia, serà inevitable que altres governs vulguin imitar aquest pacte híbrid. Llavors, com diu Wolfgang Streeck, es crearà una nova xarxa d’ex-estats membres que tindran les característiques d’un estat sobirà com el control de les fronteres, i alhora mantindran algun privilegi típic d’un Estat Membre com pot ser el mercat comú. Per què he de complir jo amb els meus deures per tal de gaudir dels meus drets, si n’hi ha que gaudeixen dels drets sense complir amb el deure?

Pepe Mercadal Baquero, president de  Menorca [a] Debat, és graduat en Relacions Internacionals i estudiant de Màster en Estudis Europeus per la London School of Economics. @PepeMercadal