Pepe Mercadal Baquero

 

Podemos és un fenomen d’interès internacional. Una de les coses que més m’ha sorprès del meu primer trimestre a Londres com a estudiant és l’atractiu que desperta el nou partit. Cada vegada que un alumne parla del tema a classe, alumnes i professors d’arreu del món mostren un interès especial, com is fos un moviment més interessant dels molts que han aparegut per Europa en els darrers anys. Penso que ho és, i que a més pot durar a llarg termini, a diferència de la gran majoria de moviments socials (i populistes, sense connotació negativa pel concepte), i el congrés de Vistalegre 2 serà decisiu.

En el darrer mes Podemos ha patit la pitjor crisi interna de la seva curta vida. És curiós veure com els mateixos que fa uns mesos demanaven al PSOE que “s’aclarís”, avui són els que es mostren confusos. La disputa interna entre pablistas i errejonistas ha tingut característiques de la més vella política, ha dividit el partit en dues meitats, però ha propiciat almenys un resultat positiu: la legitimació d’Errejón com a líder alternatiu, amb el suport d’un 39% dels inscrits, no és simplement l’escenificació d’una disputa interna. En termes teòrics, que hi hagi una possible alternativa a Pablo Iglesias és, per un partit que va néixer com a populista, molt significatiu.

Els partits polítics populistes solen dependre molt d’una cara visible. Un líder carismàtic que defensa, en forma d’altaveu, les demandes socials per les quals ha sorgit el moviment. I és que és el líder carismàtic el principal encarregat de fer visibles aquestes demandes capitalitzant l’atenció mediàtica. Què és el primer que ens ve al cap quan pensem en la PAH? Ada Colau. I si ens preguntem per Podemos? Fa un any, sens dubte, la cara que ens hagués revingut seria la d’Iglesias. Però avui, després d’un any en procés d’institucionalització i crisi interna, Íñigo Errejón pot aparèixer en el nostre imaginari al costat d’Iglesias. I aquest canvi és molt important. Durant aquest any, alhora que Podemos anava ocupant les institucions, hem anat coneixent a diferents cares a la d’Iglesias: Carmena, Maestre, Montero, Echenique, Bescansa, Espinar o Mayoral. Però, sobretot, Errejón. El portaveu i (de moment) Secretari Polític s’ha donat a veure a través dels mitjans com un perfil més amable, més conciliador, diferent de la forma d’expressar-se d’Iglesias, que a vegades pot semblar conflictiva. Errejón s’ha mostrat més políticament correcte, sense abandonar les demandes socials i la retòrica populista que ha portat a Podemos on és avui. Aquesta crisi interna dels últims dies ha servit per confirmar que no és simplement un polític més simpàtic que Iglesias, sinó que té una interpretació diferent de la del líder sobre què ha de ser Podemos en el futur immediat, i a més comptant amb el 39% dels inscrits! És a dir, Errejón ha esdevingut el líder d’una corrent interna del partit. Avui, Errejón és el que al PSOE vindria a ser un baró pel seu poder intern, encara que sense la característica territorial que tenen aquests.

Que hi hagi la possibilitat d’una alternativa a Iglesias és molt important. És determinant per al futur de Podemos, per a la seva supervivència com a partit polític (sigui de nova o vella política). Un dels principals problemes dels partits populistes és precisament aquesta dependència d’un líder carismàtic. És molt difícil imaginar-se la PAH sense Ada Colau! La PAH segueix viva, però algú sap qui ha substituït Colau després que ella fos escollida Batllessa de Barcelona? Aquest és el problema dels líders carismàtics; la seva successió. Personalitzar el lideratge funciona mentre aquest líder està al capdavant, però esdevé un problema a l’hora de transferir l’autoritat a un nou líder. Doncs bé, Podemos pot sobreviure a aquest problema, intrínsec en un fenomen de les seves característiques. No fa falta que Errejón substitueixi a Iglesias a Vistalegre 2. Només és necessari que Errejón segueixi viu, segueixi sent portaveu i Secretari Polític, segueixi sent un baró visible dins del partit. Errejón haurà encetat la lata de la despersonalització del lideratge, i altres barons sorgiran amb el temps. D’aquesta manera podem imaginar-nos un Podemos sense Pablo Iglesias, és a dir, podem imaginar-nos (ens agradi o no!) un Podemos amb futur.

 

Pepe Mercadal Baquero, president de  Menorca [a] Debat, és graduat en Relacions Internacionals i estudiant de Màster en Estudis Europeus per la London School of Economics. @PepeMercadal