Carme Gomila Dominguez

La comunicació, com a base de totes les relacions humanes, actua de vehicle principal per la informació pública i és una eina clau per l’exercici de la democràcia. Cada vegada ha anat cobrant més importància i transcendència en l’aportació de valor a la gestió de les administracions públiques. És per això que, seguint la tradició que marquen aquestes dates, tant polítics com altres personalitats reconegudes, difonen el seu missatge de Cap d’Any arreu de la ciutadania. La presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, no ha volgut deixar passar aquesta oportunitat per dirigir-se a la ciutadania illenca i desitjar-mos les bones festes. Concretament, dia 31 de desembre a les 21:30h del vespre va publicar un vídeo de 6 minuts i mig al seu perfil de Facebook. A continuació, procedirem a analitzar quins són els punts principals del seu discurs i quina estratègia comunicativa ha seguit la presidenta.

En primer lloc, pel que fa a l’escenari i a l’espai, veiem que Armengol es troba al carrer, en un intent clar d’allunyar-se dels espais institucionals per apel·lar a la gent, a les bases, al poble. Ella mateixa afirma que ha decidit fer el discurs allà per estar al costat de la gent, escoltant a tothom. A partir d’aquí posa èmfasi a la preocupació per la gent més afectada pel context socioeconòmic del moment, deixant clar que són la màxima prioritat del govern que presideix.

Seguidament, i analitzant el cos del missatge, Francina Armengol, procedeix a enumerar les fites que ha aconseguit el seu govern i les que queden per assolir. Entre les més importants, destaquen: reduir les desigualtats, crear més oportunitats laborals pels col·lectius més vulnerables –joves, dones i majors de 45 anys- i donar suport al petit empresari. També posa especial atenció a la lluita contra les violències masclistes fent una crida a tota la societat per tal d’eradicar aquesta greu problemàtica. Declara que hem de reaccionar mitjançant la prevenció i la denúncia.

Malgrat tots els reptes que queden per assolir, afirma que ja es comencen a veure els primers resultats després d’aquest període al govern. Un any, que segons la presidenta, no ha estat fàcil i ens ha posat a prova a tots. Algunes de les petites grans victòries del govern han estat l’augment del suport a les persones dependents, la millora del servei sanitari als habitants de Menorca, Eivissa i Formentera i el retorn a l’Institut Ramon Llull.

La presidenta acaba el discurs llançant un missatge més esperançador que optimista. Sé que som un territori petit, però hem aconseguit teixir aliances. […] Junts som més forts. Afirma que tot l’equip de govern afronta amb decisió tota la tasca que queda per fer i que tant de bo en aquest 2017 es compleixin tots els projectes.

Un cop analitzat el missatge, les conclusions que en podem extreure són vàries:

  • Per una banda, el missatge és molt llarg i molt dens. Conté molta informació i això dificulta que s’arribi a tots els públics. És important tenir en compte que el propòsit principal quan es difon un missatge en aquest format no ha de ser explicar moltes coses, sinó llançar un missatge breu, vistós i que cridi l’atenció de l’espectador. L’èxit rau en què el públic s’hi enganxi i decideixi veure’l fins al final. Per això es recomana que es difonguin vídeos de menor durada.
  • Per altra banda, podem veure clarament una dicotomia entre l’escenari -el carrer amb un ambient informal- i el missatge –molt institucional, preparat, poc natural-. El que acaba fent la presidenta s’assembla més a un discurs polític que a un missatge de Nadal, on es recomana que se segueixi una línia més informal, més distesa i propera a l’espectador, que n’ha de ser el protagonista. En aquest cas, el que acaba passat és que el protagonista del discurs és el govern i la seva tasca realitzada.
  • Seguint en aquesta línia, el llenguatge no verbal de la presidenta és molt sobri, pràcticament no expressa res ni amb les mans ni amb la mirada. No riu gairebé fins al final del vídeo. No fa servir les emocions per crear un entorn de confiança i de germanor en aquestes dates.

 

Per concloure, cal tenir present que en el context del desgast de la política tradicional, assistim a un renovat interès per les emocions i percepcions com a elements centrals de la comunicació política i institucional. Queda demostrat que ja no és suficient amb comunicar d’una forma estandarditzada, sinó que és vital oferir continguts de qualitat i innovadors per tal de captar l’atenció del nostre públic i fer-li arribar el nostre missatge de manera correcta. Cal adaptar la comunicació al context de canvi que es produeix a la societat i focalitzar-nos en entendre la retroalimentació i les peticions del públic amb qui volem connectar a través del nostre missatge. Actualment, seguir fent comunicació tradicional és sinònim a malbaratar esforços sense aconseguir uns resultats eficients. El context actual ens obliga a ser creatius, a repensar les formes de comunicació i d’interacció amb el públic. Perquè comunicar no és només parlar. És entendre, és escoltar, és conversar. En definitiva, consisteix en dur a terme un exercici polític des d’una mirada menys institucional i més centrada en lo emocional i en lo proper.

 

Carme Gomila Domínguez és politòloga per la Universitat Pompeu Fabra, actualment cursant el Màster en Comunicació Política i Social a la Universitat Ramon Llull – Blanquerna.