Pepe Mercadal Baquero

En política exterior, l’Administració Trump farà dels Estats Units un actor unilateral. És a dir, Trump intentarà fer la seva, sense tenir en compte tractats internacionals o els interessos i opinions dels aliats europeus. Això si, el President Trump es limitarà a actuar quan percebi que hi ha un benefici a curt termini per als Estats Units (EEUU).

Militarment, la seva política exterior serà més reaccionària que la d’Obama. És possible que quan els estatunidencs percebin algun tipus d’amenaça exterior, en forma de conflicte regional o actor terrorista, llanci una intervenció. Per exemple, Trump ha promès bombardejar l’Estat Islàmic, que des de la decapitació de James Foley és percebut als EEUU com la gran amenaça per a la seguretat nacional. És probable, per tant, que hi hagi un increment de les activitats militars dels EEUU a Síria.

Econòmicament, Trump ha mostrat un menyspreu total contra els tractats comercials i contra les companyies multinacionals. Promourà, per tant, un patriotisme econòmic: per una banda, revisarà les relacions bilaterals amb altres països per tal de reforçar la posició dominant dels EEUU, i per altra banda, pressionarà a les multinacionals a invertir més i crear més feina als EEUU.

És a dir, els EEUU canvien de perspectiva. De ser el policia del món i promoure (almenys de forma retòrica) la democràcia, els drets civils i un ordre institucional tan militar com econòmicament, a cercar beneficis a curt termini en les seves operacions de política exterior i en les relacions bilaterals amb altres països. En altres paraules, la de Trump serà una política exterior transaccional.

Amb aquests canvis en la manera de fer de l’Administració americana al món, quin serà el principal perill global? Si amb Obama semblava que les relacions amb Rússia havien tornat a la Guerra Freda, amb Trump la relació amb Putin és molt millor – a no ser que Trump acabi condemnant públicament a Rússia per piratejar l’espai cibernètic durant les eleccions, cosa que dubt. El gran perill es traslladarà al fràgil ordre de l’Extrem Orient.

L’Administració Obama va dedicar bona part de la seva política exterior a Àsia. De fet, l’objectiu era deixar en un segon pla l’Orient Mitjà per focalitzar-se en l’Àsia del Pacífic, cosa que va fracassar (parcialment) amb l’esclat de la guerra a Síria i Ucraïna. Tot i així, Obama havia establert bones relacions amb Corea, Japó, Indonesia i Vietnam, i també, fins a certs canvis polítics recents, amb Tailàndia i Filipines. L’objectiu principal era econòmic, però al darrera s’amagava una estratègia de seguretat: encerclar la Xina per contenir la seva puixança militar i l’amenaça que suposava el seu reclam del Mar de la Xina Meridional. Segons el dret internacional sobre el mar (UNCLOS), sis països diferents es reparteixen aquest mar, però la Xina el reclama en la seva totalitat, provocant una vertiginosa carrera armamentista en els darrers deu anys (vegeu el mapa). Amb Obama, els EEUU van ajudar a contenir aquest conflicte.

Captura de pantalla 2017-01-21 a las 13.26.23.png

Amb Trump aquest conflicte regional té possibilitats reals de materialitzar-se, no només pel reaccionisme que el nou President pugui mostrar en friccions amb la Xina, sinó també pel context domèstic de la gran potència asiàtica. El Partit Comunista xinès celebrarà el seu 19è Congrés a finals d’any, en el qual els crítics de Xi Jinping (el president que més poder ha acumulat des de Mao, provocant un ambient divisiu dins del partit) aprofitaran qualsevol error de Xi per debilitar-lo. Per tant, Xi no pot fallar. Com a conseqüència, enguany Xi es mostrarà tant o més reaccionari en política exterior que Trump. No podrà deixar en risc els interessos nacionals de la Xina, i respondrà exageradament i amb força a qualsevol tipus de crisi de seguretat. És a dir, un líder com Trump no podia arribar en pitjor moment pel que fa a la seguretat del Pacífic – i, per tant, la seguretat mundial.

 

Pepe Mercadal Baquero, president de  Menorca [a] Debat, és graduat en Relacions Internacionals i estudiant de Màster en Estudis Europeus per la London School of Economics. @PepeMercadal