Andreu Servera Moll

“Els interessos del Partit Popular són els interessos de Menorca”. Consti que no ho dic jo. Açò és el que va prometre -no sé si amb aquestes paraules- la senyora Pons Vila, única representant menorquina al Senat espanyol per justificar que a ella mai li caldria rompre la disciplina de vot. Ho va dir en un debat electoral al Cercle Artístic de Ciutadella el passat mes de juny. Aquell dia, ella mateixa va mostrar la seua oposició a les prospeccions petrolieres. En una ocasió anterior ja havia votat a favor del petroli, emperò va considerar que no hi havia cap contradicció en les seues paraules, que la culpa que ella hi hagués votat en aquella altra ocasió la tenia un altre partit que no era el seu. En qualsevol cas es va mostrar contrària a les prospeccions. També s’hi van mostrar contraris altres membres del PP de Menorca quan el febrer del 2014 van participar d’unes manifestacions a Ciutadella i Maó contra els projectes de prospeccions al Mediterrani. Vull pensar que no va ser només per treure’s la foto.

Tot i açò, aquesta setmana la senadora Pons Vila va votar en contra de Menorca, en contra del que tants menorquins havien defensat. Aquest dimecres no va prosperar una moció per instar el govern espanyol a prohibir les prospeccions mitjançant la tècnica del fracking o fractura hidràulica. El fracking és, ni més ni manco, que una tècnica d’extracció de petroli i gas que, a més de requerir un gran consum d’aigua, moltes vegades també implica l’ús de substàncies químiques que contaminen el terreny i aqüífers subterranis. No estam xerrant de poca cosa.

Més enllà de l’àmbit mediambiental, la gravetat de l’assumpte no radica exclusivament en haver mentit durant la campanya electoral, ni tan sols en haver-ho fet de forma reiterada. No es tracta d’un fet aïllat i puntual, es tracta del pa de cada dia. El que realment és greu d’aquest afer, crec jo, és que els menorquins no tenim un representant propi a les Corts espanyoles; que el Senat espanyol, lluny de ser una autèntica cambra de representació territorial tal com estableix la Constitució de 1978, no és més que una cambra de segona divisió (no m’excediré en aquest punt perquè titllar el Senat de cementeri d’elefants ja és una moda prou estesa).

La gravetat de l’assumpte no radica exclusivament en haver mentit durant la campanya electoral, ni tan sols en haver-ho fet de forma reiterada. No es tracta d’un fet aïllat i puntual, es tracta del pa de cada dia. El que realment és greu d’aquest afer, crec jo, és que els menorquins no tenim un representant propi a les Corts espanyoles

Si bé a altres països com els Estats Units els senadors representen l’estat que els ha votat, per sobre dels interessos de partit, l’estat espanyol no funciona així. Els ciutadans menorquins no jugam cap paper perquè quan la senadora pondera decantar-se per un vot o altre no ens té en compte. La clau del problema, doncs, és que qui fa decantar la senadora per una opció o una altra no són els menorquins sinó el PP de Madrid. El partit pesa més que Menorca.

No obstant açò, aquest escrit no respon a cap tírria personal que tengui contra la senyora Pons Vila. Amb aquestes paraules vull posar damunt la taula una problemàtica que va més enllà de la seua persona i partit. El problema és que, de manera estructural, els representants menorquins i illencs a les Corts espanyoles no canalitzen la voluntat de Menorca, ni tampoc de les Illes. Quan ponderen decantar-se per un vot o altre el que importa és quedar bé amb el partit, amb seu a Madrid. Independentment de la voluntat dels menorquins. A més, són incapaços de posar damunt la taula els temes que realment ens afecten. A parer meu, les causes del problema són unes quantes: la falta de rendició de comptes; el sistema electoral; l’estructura institucional del regne espanyol o  la seua cultura política, entre d’altres.

Té a veure també amb l’estructura dels partits d’abast estatal (m’és igual si són blaus, vermells, morats o taronges). Tots els seus representants responen a un mateix motlo: primer el que em dicta la cúpula del partit des de Madrid i després els ciutadans que m’han votat. Si a més, hi afegim que el Partit Popular mai ha sigut sensible en temes ecològics, mediambientals i territorials, tenim la combinació perfecta.

Té a veure també amb l’estructura dels partits d’abast estatal (m’és igual si són blaus, vermells, morats o taronges). Tots els seus representants responen a un mateix motlo: primer el que em dicta la cúpula del partit des de Madrid i després els ciutadans que m’han votat.

Emperò com dic, el centralisme no és un problema només del PP: també aquests dies -tot i ésser un cas molt diferent- hem vist com els militants menorquins de Podemos no han tingut cap paper en  el cas de Montse Seijas, no sé quina decisió haurien pres ells. Novament, Madrid és qui fa i desfà. Com dic, és un cas molt diferent perquè en aquest la diputada menorquina va rompre la disciplina de vot per conflictes interns que no entraré a valorar. En qualsevol cas, el que és rellevant és que Menorca no és important per a cap dels grans partits espanyols.

El problema, tots l’hem tastat aquests dies. La solució, cadascú de nosaltres ho ha de decidir en la seua reflexió personal i, de manera especial, ho pot expressar una vegada cada quatre anys a les urnes.

 

Andreu Servera Moll és estudiant del Grau en Política, Filosofia i Economia, impartit conjuntament per les universitats UPF, la UAM i la UC3M @aserveramoll