Pepe Mercadal

Tots tenim ideals, en aquesta vida. Els nostres ideals donen forma al tipus de món que ens imaginem com a perfecte. Sobretot quan som joves, els éssers humans pensem més en com haurien de ser les coses que en comprendre com realment funcionen. És quan comencem a treballar que toquem de peus a terra, i deixem de veure-ho tot des de la perspectiva dels nostres ideals, per interpretar la realitat de forma molt més pràctica. Per entendre això millor, jo diria que hi ha dos mons diferents en la nostra ment: el món ideal, i el món pràctic. Quan som joves el món mental ideal és molt més potent que el pràctic. Quan creixem, hi ha humans que potencien molt més el món mental pràctic, deixant una mica de banda el món ideal. Per això alguns adults ens solen dir, als joves, que ja ens adonarem quan madurem que algunes coses de les que pensem i diem són impossibles. També hi ha adults, però, que no perden aquest èmfasi en el món mental ideal al créixer.

Aquesta petita introducció presenta, per tant, dos mons mentals. No vull dir que aquesta sigui una divisió de blanc o negre entre els dos tipus de persones. Hi ha molts tipus d’éssers humans, però tots tindran un balanç diferent dels dos mons. Xerrant amb percentatges, podem dir que hi ha humans amb un 70% d’idealisme i un 30% de pragmatisme, altres amb 50% i 50%, altres amb un 15% d’idealisme i un 85% de pragmatisme, i així fins arribar a totes les combinacions percentuals possibles. És a dir, no hem de tractar d’etiquetar un ésser humà com a idealista o practicista, sinó que l’hem de situar en una escala de grisos: el meu veí és més idealista que jo, però jo sóc més idealista que el meu marit.

Els joves d’avui som molt afortunats, perquè viurem durant una època que, d’aquí a varis segles, es veurà com una etapa històrica crucial en l’evolució de l’ésser humà.

D’acord, per què dic tot açò? Em sembla que tots podem estar d’acord en la idea que vivim en temps de canvis. L’humà ha canviat molt ràpidament en els darrers vint-i-cinc anys i ho seguirà fent durant aquest segle. Els joves d’avui som molt afortunats, perquè viurem durant una època que, d’aquí a varis segles, es veurà com una etapa històrica crucial en l’evolució de l’ésser humà. Tot i així, crec que moltes vegades ens equivoquem en identificar els temes d’avui que seran realment importants en aquest(s) gran(s) canvi(s). Ni Trump, ni el futur de la Unió Europea, ni partits polítics o grans multinacionals o grups terroristes, ni la guerra a Síria. El gran canvi ja s’està dissenyant i no té res a veure amb aquests temes que surten a les portades dels diaris i als discursos dels polítics. Té a veure amb nosaltres, com a éssers humans, com a espècie, com a homo sapients. I tot i que serà un dels esdeveniments més importants que viurà la nostra espècie, ni els sistemes polítics, ni els mitjans de comunicació, ni (per tant) nosaltres en xerram prou.

Els nostres representants fan lleis i propostes sense tenir en ment, ni ideològicament ni a la pràctica, els grans canvis que experimentarà la humanitat.

El periodista Iñaki Gabilondo, amb qui a Menorca [a] Debat vam tenir la gran oportunitat de parlar l’estiu passat, intenta posar el seu gra d’arena per fer arribar els temes importants d’aquest gran canvi al públic amb el programa Cuando Ya No Esté. Gabilondo entrevista diversos científics i pensadors que ara mateix estan dissenyant el futur. Sobretot, m’impressionen les entrevistes a José Luís Cordeiro, que diu que el 2045 l’ésser humà serà immortal, i la de Yuval Noah Harari, que al llibre Homo Deus explica com la pròpia natura de l’homo sapients pot arribar a canviar amb desenvolupaments biotecnològics. Què tenen a veure el que diuen aquests experts amb el que he escrit abans sobre els dos tipus de mons mentals? Precisament res, i aquest és el gran perill del gran canvi. L’enorme majoria de persones no té en compte, dins els seus mons mentals ideal i pràctic, els grans canvis que aquestes persones vaticinen. No només és la societat, en general, la que ignora que hi ha certs desenvolupaments científics i tecnològics que afectaran les seves vides com a espècie, sinó que els sistemes polítics que ens governen sembla que no donen importància a aquests grans canvis. Els nostres representants fan lleis i propostes sense tenir en ment, ni ideològicament ni a la pràctica, els grans canvis que experimentarà la humanitat. Mentrestant, nosaltres contribuïm a aquest divorci entre ciència i política, ja que els polítics treballen en temes importants per la opinió pública diària degut a les seves estratègies electoralistes, i temes com els que tracta el programa de Gabilondo estan totalment absents a l’opinió pública. No els estem incorporant al nostre imaginari mental. Seguim somiant en un món més just, uns polítics menys corruptes, una democràcia més propera, una energia 100% renovable (i un llarguíssim etcètera que cada lector por fer-se al seu gust) sense tenir en compte que, pot ser, serem immortals, o pot ser alguns de nosaltres deixarem de ser homo sapients i ens convertirem en cyborgs per passar a ser una nova espècie en l’evolució de l’ésser humà, que Harari anomena homo deus. Tampoc xerram de robòtica, intel·ligència artificial o biotecnologia, i com aquests desenvolupaments poden canviar el mercat laboral. El coneixement sobre aquestes àrees es troba tancat en cercles d’experts, però les seves conseqüències afectaran les vides de tots.

Els polítics, per la seva part, haurien de preocupar-se una mica menys per l’agenda del dia, i una mica més per pensar l’agenda del segle.

Jo crec que aquests temes (fixeu-vos que no acabo de concretar quins són “aquests temes” perquè jo mateix els ignoro, només n’he posat algun exemple i sense poder explicar-lo bé!) són molt més importants que si Podemos fa el sorpasso al PSOE o no, que si el govern de Rajoy aguantarà tota la legislatura, que si hi ha d’haver referèndum a Catalunya o no… Crec que aquests temps canviants són mereixedors d’un esforç per part nostra de conèixer i entendre les conseqüències d’aquests desenvolupaments científics, tecnològics i biològics. Els polítics, per la seva part, haurien de preocupar-se una mica menys per l’agenda del dia, i una mica més per pensar l’agenda del segle. Si no, no estarem preparats, ni en el món mental ideal ni en el pràctic, quan arribin els canvis de veritat. I l’homo sapients ha de poder decidir si es vol convertir en homo deus o no.

 

Pepe Mercadal és graduat en Relacions Internacionals i cursa un Màster en Estudis Europeus a la LSE. És president de Menorca [a] Debat.