Jordi Orell

Aquests darrers anys una part cada vegada més majoritària de la societat ha anat prenent consciència de la importància d’acabar amb el masclisme. L’elevat nombre de crims de gènere, l’empoderament de la dona i la voluntat d’una societat més justa i igualitària ens han fet prendre consciència d’aquest fet. Però aquests crims només són la punta de l’iceberg de tota una sèrie d’actituds que es troben molt enquistades a la nostra quotidianitat social i molts cops ens passen inadvertides.

Fa pocs dies, en una de les tantes converses que succeeixen els caps de setmana a l’Espai Mallorca de Barcelona, on un grup d’illencs tenim fixat el punt de trobada, va sortir el tema de quin rol ocupava la dona en les cançons “menorquines” que cantem habitualment. Però abans d’entrar en l’anàlisi, mirem quatre exemples de cançons prou conegudes:

A sa plaça hi ha ballades: Romanç popular que trobem, a part de Menorca, en altres indrets de parla catalana. La seva estructura repetitiva i senzilla ha ajudat a fer-lo habitual (tot i un cert decaïment els darrers estius) en cantades espontànies enmig de carrers i places per les festes [majors] d’estiu en la mesura que l’atronadora música dels bars permeten aquest tipus d’expressions. Conta la història d’una jove que vol anar a ballar a la plaça. Tot i les advertències de la seva mare, que li diu que el pare prest vindrà, ella se n’hi va. Ell, quan no la troba, surt a la seva cerca i la comença a apallissar. La cançó és prou eloqüent: <<Sa primera garrotada un braç ja li va trencar. Sa segona garrotada mig morta la va deixar. Sa tercera garrotada ben morta la va deixar>>. Però com sol passar en la “cultura popular”, l’objecte cultural és mutable. En altres paraules, la lletra va canviant, ja sigui de manera casual (l’objecte com que no està fixat més que a les ments dels cantadors/oïdors va mutant) o de manera deliberada. I curiosament, el grup postfolk Cap de Turc incorporen (o creen) una estrofa que no es sent en altres versions: <<I es dia des seu enterro a son pare el van penjar>>. Que transforma el significat final de la cançó: en comptes de deixar, malgrat el dolor, en un fet impune i acceptable la mort de la filla, el marca com un fet condemnable.

Es Mahón: L’himne oficiós, perquè no està reconegut enlloc com a oficial, de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó, ha estat sempre objecte de polèmica per diversos motius. Però pel cas que ens ocupa, el que destacaria és el fet que en l’enumeració de qualitats materials que fa de la ciutat de Maó (o de la ciutat asturiana d’Avilés, d’on sembla que és originària la cançó) com poden ser <<l’hermosa electricidad>> o <<el puerto de mar al pie>> inclou les dones boniques com una més: <<Mahón tiene muchachas bonitas>>. Remarcar també el fet que siguin boniques, objecte de desig.

[Una volta publicat aquest article el baríton maonès Lluís Sintes ens fa arribar la informació que la cançó és falsament atribuida a la ciutat d’Avilés i que va ser cantada i estrenada a Maó el 20 d’abril de 1904 amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a l’illa. Dada que agraïm.]

Jotes parranderes: Una cançó a cavall entre la subcultura menorquina de taverna i d’anar a fora i la subcultura del ball (una jota és al cap i a la fi una forma codificada de ball) que diu <<Una barca és arribada carregada d’estisores per escapçar-lis ses llenguetes a ses dones xerradores>>. Reitera el tòpic que les dones són xafarderes, que se les ha de castigar pel fet de ser-ho i que les bones són les que callen.

Anem a Xauxa: Diu aquesta cançó tan festiva: <<Allà on ses al·lotes no presumen tant, totes acostumen a dur es polissó davant són guapes totes i bones de fer un favor, anem a Xauxa amb es primer vapor>>. Similar al cas anterior; en aquest ambient festiu, de bona vida, de Xauxa (País imaginari on hom tindria tot el que desitja [DIEC]) al cap i a la fi; el que es valora de les dones és que siguin humils, discretes, guapes i fàcils d’acontentar. En altres paraules, dèbils objectes de desig.

I podríem seguir.

Ara algú podria aixecar la veu i dir que l’anàlisi que en faig està tret de context, que són meres interpretacions. Que quan les cantem no ho fem per allò que diuen si no pel sentit comunitari i identitari que creen. I en part és cert, aquestes cançons no les cantem, vull pensar, perquè vulguem matar a garrotades a ningú o veure la meitat de la societat com a objectes sexuals. Ho fem perquè en cantar-les, sentim que allò que estem cantant ens fa reviure un sentit comunitari. Les cantem perquè ens fan sentir menorquins, perquè culturalment identifiquem aquest repertori com una marca ètnica de la nostra illa.

Aquestes cançons no les cantem perquè vulguem matar a garrotades a ningú o veure la meitat de la societat com a objectes sexuals, (…) les cantem perquè ens fan sentir menorquins, perquè culturalment identifiquem aquest repertori com una marca ètnica de la nostra illa.

La música heavy, la música clàssica, la <> el cant a l’església o la música de les tribus africanes per citar alguns exemples, van associades a un fet cultural, a una certa manera de viure la vida i de viure-la en comunitat. El que és rellevant d’aquest repertori que ens ocupa és que no forma part d’un sector més o menys porós de la societat, és amb el que ens autodefinim com a poble. És la música que utilitzem per crear-nos la identitat, la unitat i la diferenciació com a poble enfront en altres (sense que aquest fet sigui negatiu, en absolut).

És ben cert que aquestes cançons s’han de contextualitzar en una època passada (o no tant) que els valors ètics i morals eren uns altres. I que ho podem veure com un testimoni viu d’aquell passat que ens doni legitimitat com a poble. Ho podríem viure com una mera manera de reviure aquell passat en què busquem les arrels per diferenciar-nos com a comunitat humana. És ben cert que també podríem dir que alguns casos, semblen més una exageració. Que els autors d’aquestes cançons, la identitat dels quals normalment s’ha perdut, volien transmetre quelcom jocós i esbojarrat i que en el fons no hi havia malícia. Però és significatiu que amb el gènere masculí aquest tipus de manifestacions no passin.

Jo em demano, per molt que la finalitat conscient no sigui la de perpetuar el masclisme, no estem fent-ho de manera latent?

Jo em demano, per molt que la finalitat conscient no sigui la de perpetuar el masclisme, no estem fent-ho de manera latent? Hem d’experimentar el plaer que suposa el cant col·lectiu amb aquestes cançons? És necessari que ens desgargamellem públicament amb aquest tipus de proclames que tot i que no vulguem dir el que diuen, ho acabem dient?

Des d’un altre punt de vista. Algú aliè al nostre àmbit cultural que vegi aquests trets etnicitats que parlen així de la dona, quina impressió es deu emportar? Som prou conscients del que estem repetint amb aquestes paraules que en altres contextos serien motiu d’escarni per masclistes?

Podríem fer la reflexió, tant individualment com a col·lectivitat, abans de cantar-les de si realment volem ser així com a poble. De si volem contribuir, encara que sigui poc, en aquest mal social que és el masclisme.

Així però, què en fem d’aquestes cançons? Prohibir-les? No som massa partidari de prohibir les coses. La censura és pròpia d’altres tipus de règims polítics. Però sí que podríem fer la reflexió, tant individualment com a col·lectivitat, abans de cantar-les de si realment volem ser així com a poble. De si volem contribuir, encara que sigui poc, en aquest mal social que és el masclisme. I sobretot tenint en compte una cosa, que hi ha suficient repertori molt més neutre pel que fa al tractament de la dona. Demanar que sigui marcadament feminista ja implicaria un procés molt més profund de recerca d’altres objectes culturals oblidats o la creació de nous. Tampoc és descartable la via oberta per gent com Cap de Turc, de modificar-la perquè el significat canviï substancialment, com tampoc ho és la possibilitat de resignificar-les allà on sigui possible.

Resumint, el que vull fer entendre és que pel fet de ser expressions artístiques i/o culturals tan arrelades a la nostra identitat com a poble no ens privem de fer-ne una revisió crítica.

Jordi Orell és estudiant de composició a l’ESMUC. És vocal de Menorca [a] Debat.