Miquel López Gual

 

Generalment, el tema de la memòria es sol entendre sempre com memòria històrica. De fet, això és un  a metàfora, una obvietat. Òbviament, tota memòria és històrica, en el sentit que es refereix al passat, més concretament a la imatge que ens construïm del passat. Per regla general associem directament la memòria històrica amb, o bé l’Holocaust jueu o bé amb la guerra civil. No obstant això, la memòria és quelcom molt més complex. Memòria és un concepte difícil de definir, però si ho haguéssim de fer diríem que és un procés social pel qual es construeix una imatge des de la contemporaneïtat mitjançant les transmissions d’aquest patrimoni què és la memòria. Per tant, la memòria no és quelcom estable, immòbil o finit, ans al contrari, la memòria és canviant. I això és important entendre-ho, perquè no és el mateix la memòria de la Guerra Civil ara que fa trenta anys. Amb tot, memòria històrica té unes connotacions que no deixen de ser molt limitades, i per tant, el concepte és útil, com tota convenció, però que realment es queda curt.

Si partim de que la memòria és tota imatge del passat —i aquí alguns es preguntaran la diferència o similitud amb la història—, que és una construcció cultural, i que és canviant, el ventall del significat memòria, i no tant memòria històrica, s’amplia molt. És a dir, tenim memòria no solament d’allò que ens poden narrar les fonts orals —perquè la majoria de nosaltres no ha viscut la Guerra Civil i tot i així en tenim una memòria— sinó que de tot el passat. Per exemple, a Catalunya hi ha memòria del 1714, a Europa tenim una memòria de la Revolució francesa, i tanmateix, cap de nosaltres ho ha viscut. És també interessant veure com la memòria és poder. És a dir, recordem com acabada la Segona Guerra Mundial el projecte sionista ja fa temps que està en marxa i que per dur-se a terme passa, literalment, per sobre de Palestina. En aquesta conjuntura històrica els palestins importen poc a la opinió pública del “món” occidental ja que la memòria de l’Holocaust jueu, o millor dit, de la Shoà està tant present i tan viva que tapa la vista i no permet veure com s’està construint l’estat d’Israel. Amb els anys la situació ha anat canviant, no cal explicar-ho això.

En aquest punt, potser cal esclarir el fals binomi memòria-història. Sense cap dubte, el fet que s’utilitza la convenció de memòria històrica pot portar a diverses confusions. En primer lloc, podríem confondre la memòria amb la història, quan, de fet, comparteixen molts trets —sobretot la gestió del passat, que vol dir en el fons, poder— però no són el mateix. La història és una disciplina acadèmica i científica, que disposa d’una pròpia metodologia que la diferencia de tota la resta. La història, si la disseccionam com a ciència consisteix en l’elaboració d’una hipòtesi, una recerca que pugui confirmar o desmentir aquesta hipòtesi i unes conclusions. D’altra banda, la memòria és, com la història, una altra via de coneixement. No disposa d’una metodologia tan definida, així com no és reconeguda com una ciència, i per tant, no funciona de la mateixa manera. La memòria és sempre subjectiva del tot ja que brolla directament de l’exercici dels records d’un mateix. Per contra, la història és el tractament, també subjectiu en el sentit que un historiador no pot desprendre’s del context espai temps que el condiciona, d’unes fonts d’origen molt variat. Aquest tractament s’anomena historitzar. És a dir, la memòria pot, i ha de, ser historitzada. Quan parlem en aquests termes, el que es vol dir —parlem d’historitzar la memòria— és tractar d’analitzar els processos socials que formen i gestionen una memòria; això és, analitzar d’on sorgeix una memòria, si s’exerceix o per contra no s’exerceix, com es gestiona, etc.

Arribats a aquests punt potser alguns es plantejaran que si la memòria és una construcció subjectiva del passat és, en conseqüència, conflictiva —en el sentit que no tothom comparteix la mateixa visió d’uns fets, viscuts o no. Efectivament, la memòria sempre és conflictiva i, per tant, del que es tracta és de gestionar-la el millor possible. Cal entendre doncs, que la memòria necessita una política institucional encarregada de gestionar, les MEMÒRIES —així, en majúscules i en plural. Llavors, caldria filar prim i veure si la memòria és un dret, o en canvi és un deure. Si anem a termes més acadèmics hi trobarem tot un debat, però la visió que cada cop s’està consensuant més —a nivell internacional ja que a Espanya, aquest tema també, va endarrerit— és la visió de que la memòria és un dret civil. És a dir, reivindicar una memòria, la que sigui, és un dret, i com a tal, la seva demanda origina una responsabilitat, o si es vol un deure, en les institucions les quals s’han de mostrar garantistes davant la societat.

La memòria sempre és conflictiva i, per tant, del que es tracta és de gestionar-la el millor possible. Cal entendre doncs, que la memòria necessita una política institucional encarregada de gestionar, les MEMÒRIES —així, en majúscules i en plural.

La memòria s’ha d’entendre com una part del nostre patrimoni immaterial, i com a tal, s’ha de potenciar i treballar. Poca gent dubta avui dia del patrimoni immaterial, i menys gent encara dubta que el patrimoni és un element cultural important per les nostres societats. En aquest sentit, per la memòria la transmissió és el concepte clau. Sense aquesta no és possible crear una memòria i els records, les sensacions —tot allò que difícilment et donarà un document històric—, desapareixen, es dilueixen en el temps. Això no és baladí, ans al contrari. La necessitat de memòria sorgeix quasi bé sempre a partir d’una situació difícil, o de quelcom que “mereix” ser recordat. En molts casos pot servir per fer justícia, per sanejar una societat. Per exemple, en el cas d’Espanya o Amèrica llatina la memòria ha de bastir uns fonaments ètics capaços de legitimar les democràcies actuals. És a dir, si no hi ha una memòria democràtica, amb quina legitimitat es construeix un estat? Per això a Espanya, per aquesta manca, hi pot haver —més enllà del procés de la Transició— la sensació que l’estat actual no té un fonament democràtic, quan no hem d’oblidar la lluita per la democràcia durant al Guerra Civil i la lluita per aquesta en la clandestinitat. El dictador va morir al llit i matant fins l’últim moment, però la dictadura com a tal va morir al carrer. El precari estat de la memòria democràtica, crec, ens pot donar llum a molts problemes actuals.

El precari estat de la memòria democràtica, crec, ens pot donar llum a molts problemes actuals.

Si bé fins ara ens hem entretingut en disquisicions més acadèmiques, però, crec, necessàries per començar a entendre la complexitat del tema, anem ara a aplicar això a la terra, en concret a Menorca. El 2008, l’historiador Albert Balcells va escriure un llibre anomenat Llocs de memòria dels catalans. En aquest, Balcells explicava com una sèrie de llocs de Catalunya tenen memòria, quina és aquesta, perquè d’aquesta, i com ha anat canviant: Poblet, Montserrat, El Canigó, Ripoll, el Fossar de les Moreres, etc. Com hem vist, la memòria es va actualitzant i Montserrat és un bon exemple: la memòria d’aquest lloc ve des de l’època medieval fins a la Transició, on es varen reunir diverses vegades sectors dissidents al règim per organitzar-se. Deixant de banda la localització d’aquests llocs, resulta interessant el fet d’analitzar la memòria d’uns llocs. Però, què entenem per llocs de memòria? Un lloc de memòria és aquell lloc que té unes imatges del passat que estan presents en l’imaginari col·lectiu. És a dir, llocs de memòria són “aquells que configuren de manera global la memòria identitària dels catalans com a poble” (Balcells, 2008, p. 39). Segons Balcells, un lloc de memòria és un espai o un objecte amb connotació rememorativa política. Per tant, hem de tenir present que la memòria confereix i va estretament lligada amb la identitat, de fet, segons el mateix autor “No hi ha identitat sense memòria, i no hi ha memòria sense una política de la memòria” (Balcells, 2008, p. 45).

Arribats a aquest punt volia compartir una pregunta que fa temps que em roda pel cap: tenim llocs de memòria els menorquins? Si és així, quins són? Al meu parer sí tenim llocs de memòria, però em resulta més difícil dir quins. Evidentmentper poder arribar a més conclusions caldria fer un estudi i anàlisi més detingut i en profunditat, però és una pregunta que qualsevol lector es pot plantejar i pensar-hi. Aquí només intent posar el tema sobre la taula. Llavors, tenint en compte tot això, podria dir que la fortalesa de La Mola, l’hospital de l’illa del Rei, el Born, el cementiri de Maó, entre d’altres, podrien ser llocs de memòria. No obstant, si ens cenyim a la definició de Balcells en tant que lloc de rememoració política el ventall queda més raquític. Tenim, doncs, llocs actius de memòria els menorquins?

A Menorca, ara mateix no hi ha cap tipus de política de memòria.

El tema de la memòria pot semblar irrellevant, però de fet, pot contribuir molt a una millora de salut democràtica, al mateix temps que a una recuperació i difusió d’elements culturals potser en perill de desaparició. Amb tot, a Menorca, ara mateix no hi ha cap tipus de política de memòria. Es roman indiferent tan als vestigis franquistes que resten en monuments com a la planificació de noves possibilitats de memòria. Així, no s’estan construint ni bastions ni bastides ètiques i culturals en referència al passat que puguin marcar un camí per assolir una millor salut social en el futur immediat. Certament, aquesta situació no és d’estranyar, i és que amb tot el que s’ha pogut veure fins ara queda clar que és un tema complicat; cal, doncs, reflexionar-hi i potser començar a pensar en explorar el tema per tal que els menorquins tinguem més referents, amb l’objectiu final de millorar la nostra democràcia.

 

Miquel López Gual és graduat en Història per la UB, estudiant del Màster en Història Contemporània i Món Actual (UB i la UOC) i membre de Menorquins pel Territori.